BarcelonaLes expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

La semblança fonètica, per exemple, ens pot induir a confondre canellera amb canyellera, dos protectors utilitzats pels esportistes que sentim dir sovint en castellà: muñequera i espinillera. A la confusió hi contribueix que la canyella (la part de la cama sobre l’aresta anterior de la tíbia), a més de ser una espècie culinària, també s’anomena canella, que no hem de confondre amb canell. No resulta tampoc còmode l’ús de panxell. Pot passar que diguis que et fa mal el panxell i et preguntin què has menjat. Per no parlar del seu efecte antiafrodisíac en la poesia eròtica. Per tot plegat, reconforta saber que del panxell també en podem dir tou de la cama, i de la canyella, sec de la cama. Si oposem tou a sec, tal com passa a la cama, ens pot semblar que sec ve de l’adjectiu sinònim de magre i no pas del senyal que deixa un plec en un paper o a la roba: del nom que abans de la polèmica reducció de diacrítics del 2016 s’escrivia séc. Un dubte que els diccionaris de llavors desfeien recollint séc de la cama, i que els d’ara no poden desfer. Per què séc i no sec? Probablement perquè, si uns pantalons fossin la cama, la canyella seria com la seva ratlla (o el seu séc). I algú em dirà: "El dubte ja el desfà com pronunciem la e". I aquí volia anar a parar. Perquè jo, que tinc viva l’expressió (a diferència de molts barcelonins), sempre l’he dit i sentit dir amb e oberta. ¿Això desmenteix la metàfora dels pantalons? No necessàriament. La norma ha de triar una única obertura per a cada e i o, però la realitat dialectal és diversa. Potser al meu parlar del Camp de Tarragona diem que la roba té secs amb e oberta (per més que el DCVB no ho reculli). O potser allà considerem que és la part magra, seca, de la cama. Sigui com vulgui, si aconseguim mantenir-la viva, oidà.