HE LLEGIT NO SÉ ON

I si el temps girés en espiral?

I si el temps girés  en espiral? / HULTON ARCHIVE / GETTY IMAGES Zoom

Les coses van com van i no pas com voldríem que anessin

“El temps ho cura tot, Nora. És l’únic que et puc dir”. Nora Webster encaixa aquestes paraules amb la resignació de tothom qui les ha hagut de sentir alguna vegada, pensant que sí però no. Perquè sí, d’acord, el temps ho cura tot, però al seu estil: el temps ens mata a tots. Ara bé, la novel·la de Colm Tóibín avança i la protagonista experimenta un procés imperceptible però irreversible: de mica en mica se li evapora la ràbia i es va sentint arrelada de nou a la vida. I després d’un viatge emocional interior que només comprenen de veritat els que n’han fet de semblants, aquesta dona maltractada pel destí assumeix que les coses van com van i que tothom fa el que bonament pot.

Nora Webster, un personatge inspirat en la mare de l’autor, acaba entenent que ha de fer les paus amb si mateixa i amb el món. Que ha de girar full: “Es va agenollar i va llançar les cartes al foc a poc a poc. Va pensar en tot el que havia passat des que les havien escrit, i que pertanyien a un temps que s’havia acabat i no tornaria. Les coses eren així, havien anat d’aquesta manera”. Quin mestre, l’irlandès (amb casa al Pallars i un català impecable) Colm Tóibín, a l’hora de retratar estats de l’ànim sense explicitar-los. I quina senyora novel·la, aquesta Nora Webster, publicada en català per Amsterdam (traducció de Maria Rosich) i en castellà per Lumen, amb traducció d’Antonia Martín.

Potser hi ha amors que existeixen abans de l’enamorament

El passat ja no torna. És un fet incontestable si partim d’una visió lineal del temps. I una sentència discutible si ens fiquem de ple en l’obra del dramaturg John Boynton Priestley (1894-1984), que va quedar captivat per la teoria de la relativitat d’Einstein i per La interpretació dels somnis de Sigmund Freud. Entre les seves obres teatrals al voltant de la temporalitat hi ha El temps i els Conway (del 1937) i Això ja ho he viscut, escrita també el 1937, que es representa fins demà, diumenge, a la Biblioteca de Catalunya sota la direcció de Sergi Belbel i amb unes interpretacions esplèndides de Carles Martínez, Sílvia Bel, Lluís Soler, Míriam Alamany, Jordi Banacolocha i Roc Esquius. La traducció al català ha anat a càrrec de Martí Gallén i l’ha publicat l’editorial Comanegra

I si el temps girés en espiral? I si tot passés de forma recurrent? I si, en morir, tornéssim a viure novament, amb possibilitats fins i tot d’esmenar la plana al destí? D’aquí neix l’obra Això ja ho he viscut, i en concret de la sensació desconcertant que tots hem tingut algun cop d’estar vivint una cosa per segona vegada, l’anomenat déjà vu. Hi ha explicacions científiques que parlen d’una asincronia entre dues zones del cervell; però i si, en efecte, aquella situació ja l’haguéssim viscuda en una existència anterior? I si poguéssim evitar repeticions de la jugada, impedint accions que encara no han succeït? I si resulta que ens enamorem de forma absoluta i fulminant d’algú perquè aquell amor sempre ha format part de nosaltres, com senten la Janet i l’Oliver?

La comprensió del que ens passa sempre arriba massa tard

Vaig anar al teatre dimecres i encara em ressonen aquestes paraules del doctor Görtler: “El que ja ha passat abans, probablement moltes vegades, és molt possible que torni a passar. Per això hi ha gent que pot profetitzar el que passarà. No veuen el futur com es pensen, sinó el passat”. I aquestes altres, en la veu de Lluís Soler: “El que més em molesta és que la comprensió que tenim de les coses arriba sempre després dels esdeveniments. Aprenem, però sempre és massa tard [...]. Per això, per poc que comprenguem les coses, no ens serveix de res”.