Una de les potes més febles del panorama editorial en català és la traducció d’assaig, i ja no diguem d’assaig literari. Per això, aquest petit volum que recull tots els assajos, articles i cartes de Carson McCullers i que és el segon volum sobre literatura que publica L’Altra Editorial -el primer va ser un de James Salter, L’art de la ficció - és especialment d’agrair, pel que representa i pel que és: l’oportunitat d’espiar la feina d’una de les escriptores més excepcionals de la literatura nord-americana del segleXX. Qualsevol lector i, sobretot, qualsevol aspirant a escriptor té al seu abast un llibre a la vegada útil i inoblidable.

Carson McCullers (1917-1967) va ser una nena escriptora prodigi: va publicar El cor és un caçador solitari el 1940 amb només 23 anys, i es va convertir de manera instantània en una llegenda viva. A més d’haver escrit una història profunda i commovedora, havia donat veu a tota una societat, la del sud dels Estats Units, amb un problema social gravíssim, la divisió social entre blancs i negres. Era una veu única i personalíssima que parlava des dels marges de la societat i es preguntava sobre la capacitat que els éssers solitaris tenen d’estimar.

La força de la imaginació

L’assaig més important del volum és el que McCullers dedica, precisament, a la concepció, l’estructura, la redacció i el desenvolupament dels personatges d’aquesta novel·la: si el llegissin tots els estudiants d’escriptura creativa avançarien un any de cop! O abandonarien el somni de ser escriptors, perquè s’adonarien del grau de complexitat, elaboració i sofisticació que requereix tenir “una mirada tan pura com la d’un nen petit”, com diuen els clixés sobre l’escriptora. Tot el contrari: McCullers deixa ben clar que, sota una història i uns personatges en aparença senzills, la feina d’escriptura és ingent, i detalla fins a un grau sorprenent, i amb una gran capacitat pedagògica, les diferències d’estil i llenguatge que aplica a cada personatge o situació. Al costat d’aquest assaig n’hi ha un parell més sobre l’ofici d’escriure: un que relata les obres de teatre que obligava a representar als germans petits i un altre, titulat El somni que floreix: notes sobre l’escriptura, en què demostra un altíssim grau de consciència i de control sobre els mecanismes que regeixen la creació literària i en què fa una defensa a ultrança de la ficció: “En la imaginació hi ha més veritat que en la realitat”.

Però aquest no és un llibre per a escriptors, ni de bon tros. Els articles i cartes que hi ha a la primera part són preciosos i parlen de mil coses: hi ha cartes d’amor, articles sobre els records infantils de Nadal a Geòrgia, reflexions sobre què vol dir ser de Brooklyn i què vol dir ser de Geòrgia que demostren que el problema de la identitat sempre ha estat central en la construcció íntima i col·lectiva de qualsevol persona, i algunes reflexions sobre el concepte solitud com a eix de la idiosincràsia nord-americana, amb referències a Thoreau com algú que volia “arraconar el món”: una manera precisa de parlar-ne. Enumera les lectures que la van marcar i n’explica el perquè: William Faulkner, els russos, Donetes, de May Alcott, els contes d’Isak Dinesen i de Katherine Mansfield... Llegir qualsevol dels assajos que integren el llibre és una manera privilegiada d’entrar dins del cap d’una escriptora que va viure malalta i va morir jove, un geni tocat per un llampec feridor que li va donar la visió necessària per deixar una obra intensa, concisa i plena de misteri.