Si ara jo us preguntés si els independentistes es poden emparar en la Constitució, segurament em diríeu que no. Però segur que no us espereu que, a més de no poder-ho fer per raons polítiques, tampoc ho puguin fer per raons lingüístiques. Què vol dir emparar-se? En l’ús modern té dos sentits: agafar-se per no caure i valer-se de la protecció d’algú o d’alguna cosa. En canvi, el castellà ampararse només té el segon sentit. Però la diferència subtil que ens aboca a un ús no normatiu és una altra: ampararse regeix en, “ Ampararse en el secreto profesional ”, mentre que emparar-se regeix amb, “Emparar-se amb una barana”, “Emparar-se amb un paraigua”, “Emparar-se amb la llei”.

I és en aquest últim ús, el més figurat, que gairebé tots optem intuïtivament per la preposició en.¿Intuïtivament? En la llengua oral -almenys en la dels catalans que fem reducció vocàlica- la diferència fonètica entre en i amb dins d’una frase és imperceptible. El primer so és idèntic, una vocal neutra; la [b] rarament sona, i la [m] i la [n] són fonemes camaleònics que s’assimilen al context. Què fem per decidir si escrivim en o amb? Molts, fins i tot inconscientment, prenem el castellà de referència. I és que en i con no es presten a cap mena de confusió.

¿Hem, doncs, d’emparar-nos sempre amb i mai en? No ho tinc clar. En el sentit figurat emparar-se és cosí germà d’ escudar-se, que sí que regeix en. ¿Podria regir amb? Pel que ja he dit, la llengua viva, l’oral, no acaba de ser un referent clar, i allà on, per raons fonètiques, ho és més (en valencià) opten -és l’opció del DNV- per emparar-se en i escudar-se en. En casos així, tant per evitar un error sistemàtic com per unificar la llengua potser el més assenyat seria que també poguéssim emparar-nos en

És una mica el que ha acabat fent la GIEC quan ens permet, tant si la llei ens empara com si no, somiar la independència, somiar amb la independència i somiar en la independència. Com se sol dir, per somiar que no quedi.