BarcelonaEstaria molt content si la setmana vinent es respectessin els drets que consten a la Declaració dels Drets Humans del 1948: dret a la vida, llibertat d’expressió, vacances pagades, etc. Si bé en moltes àrees del món aquests drets estan lluny de garantir-se –i a casa nostra mateix mostren llacunes preocupants–, avui dia fa l’efecte que qualsevol ciutadà pot encunyar-ne de nous només de verbalitzar-los, sense que calgui superar cap debat ni cap consens. Entre aquests nous drets als quals s’apel·la últimament, em crida l’atenció el que proclama que qualsevol ciutadà té dret a sentir-se representat en les sèries televisives. Certament, les sèries ens acompanyen durant dies o setmanes, i els protagonistes acaben gairebé formant part de la nostra família, de manera que poden acabar funcionant com a legitimadors d’actituds i comportaments.

Fins ara, he de reconèixer que no se m’havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m’hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d’identitat? Proposo un viatge a les sales d’estar dels anys setanta: sofà d’escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l’armari de l’enciclopèdia.

Les sèries en plena dictadura militar

El primer que constato és que la llengua d’aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà, ja que TV3 no existia i el canal català disposava d’un pressupost molt limitat. Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes, que llavors encara no anomenàvem latino. No ens estranyàvem d’aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l’escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l’arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l’únic que coneixíem.

La segona constatació és que la immensa majoria d’aquelles sèries transcorrien als Estats Units, o bé en altres indrets que per a nosaltres eren igualment exòtics. En canvi, els personatges no parlaven anglès, sinó el mateix castellà que a la resta de programes.

Pel que fa als protagonistes, la majoria estaven vinculats a la policia, i solien tenir jurisdicció a Nova York o Los Angeles. El ventall de detectius era molt ampli: el paraplègic Ironside, l’obès Canon, el calb Kojak, el baixet Baretta, el despistat Colombo, l’afroamericà Shaft, el cowboy McLoud, els feixistitzants hombres de Harrelson, els enrotllats Starsky i Hutch. També hi havia dones, però escasses: la mujer policía per antonomàsia, i els glamurosos –i parapolicials– ángeles de Charlie. Certament, cap d’aquestes ficcions policials tenia res a veure amb la nostra experiència amb la policia espanyola de l’època. També vèiem regularment sèries situades a l’Oest, en què imperava la companyonia: La casa de la pradera (que semblava escrita per un capellà del Concili Vaticà II), Bonanza, El Virginiano, El jinete escarlata... Encara hi havia un altre grup de sèries més o menys fantàstiques, igualment distants del nostre món: Sandokán, La Mujer Biónica, Embrujada, La familia Monster...

Però les sèries que estaven més allunyades de la nostra vida eren, curiosament, les que aspiraven a reproduir el dia a dia. Les nostres vacances no tenien res a veure amb el creuer de Vacaciones en el mar, i la premsa no tenia l’ètica ni el poder que vèiem a Lou Grant. Ara bé, la sèrie més extravagant era Con ocho basta, protagonitzada per una família en què es votaven totes les decisions importants i en què era tan valuós el vot de cadascun dels fills com el dels progenitors. Per a nosaltres, aquelles assemblees familiars eren pura fantasia. Ens donaven idees, sí, però no vèiem manera de dur-les a la pràctica. El mateix succeïa amb Pippi Calzaslargas: ¿hi havia algun lloc del món on fos possible exercir aquella llibertat? Les produccions espanyoles resultaven decebedores, però per raons oposades, ja que no érem ni la meitat de pagesos que els protagonistes de Crónicas de un pueblo.

Si no eres un nord-americà de classe mitjana-alta, totes aquelles sèries resultaven menys realistes que Star Trek. Només en recordo dues que, per diferents motius, em representaven. Una és En ruta, en què els protagonistes eren camioners, igual que el meu pare. L’altra és Los Ropper, que caricaturitzava amb realisme minuciós la descomposició d’un matrimoni.

Els models de ficció que se’ns proposava no tenien res a veure amb les nostres problemàtiques sentimentals, lingüístiques, econòmiques, escolars o laborals. L’únic problema d’aquestes sèries era algun personatge malvat que impedia que els protagonistes fossin feliços. A la nostra vida quotidiana, en canvi, estàvem envoltats d’una xarxa sociocultural tòxica. Va ser així com vam aprendre que, si bé la ficció no sempre és útil per conèixer-nos a nosaltres mateixos, pot ser útil per accedir a l’alteritat.