Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit

El desembre del 2016, la dona de l’escriptor i crític literari Julià Guillamon va tenir un vessament cerebral. Va entrar en coma i no sabien si es despertaria. Els metges van advertir-los que potser la Cris no es despertaria mai. Els qui l’estimaven li deien coses i li cantaven cançons per aconseguir que tornés al món dels vius. En Julià li explicava que havia de fer com una salamandra que havien vist feia poc durant una excursió, una salamandra que nedava molt bé i que havia travessat una riera nedant. I sí, en efecte, un dia la Cris va veure’s amb cor de travessar la riera: va fer el pas i va saltar a l’altra banda. Es va anar desvetllant molt lentament, però el primer pas ja estava fet.

Mentre la Cris va estar en coma i durant els mesos de rehabilitació, Guillamon va publicar de tant en tant un article a La Vanguardia que feia referència a la situació personal que estava vivint. Aquella sèrie de textos s’han aplegat ara a Travessar la riera (Comanegra), un volum breu i preciós que té a la coberta una salamandra dibuixada per America Sánchez. Ve encapçalat per una citació d’un conte kafkià de Mercè Rodoreda, titulat La salamandra, que diu així: “Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l’herba”.

Els set articles del llibre de Julià Guillamon narren una història d’amor, tal com remarca l’editorial, i ho fan de la millor manera: amb un to contingut, gens lacrimogen.

Parlem d’en Papitu en passat ara que només en queda una ombra

També té un to molt adequat, i tampoc era fàcil trobar-lo, el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), de Carlota Benet. Una història d’amor -ja en van dues- que repassa la figura de Josep M. Benet i Jornet ara que l’Alzheimer se l’ha endut gairebé del tot. A l’autora, l’única filla del dramaturg, escriure li ha servit per recuperar la persona que ja no hi és. “Vull reconstruir el meu Papitu a través dels records, les seves cartes i la seva obra, que han de triomfar per damunt de l’ombra vaga que en queda”.

Benet i Jornet és en Papitu per als amics, que sempre li han dit així com a diminutiu de Josep. I és en Papitu per a la filla, que sempre li ha dit així com a diminutiu de “papa”. Papitu, doncs. Un home de teatre castigat per una malaltia cruel que li ha destruït la memòria, que li ha diluït la identitat i que avui ens fa parlar d’ell en passat i no en present, com lamenta el seu amic i deixeble Sergi Belbel al pròleg del llibre.

El diagnòstic oficial d’Alzheimer o la fi de la impotència

Quatre anys abans del diagnòstic, la Carlota es va adonar que el Papitu estava perdent la capacitat de tenir en compte els sentiments dels altres, cosa que sempre l’havia definit. Però els canvis de caràcter eren subtils. Com que tenia fama de desmemoriat i era escriptor, certs comportaments excèntrics eren interpretats com a normals. Fins i tot va aconseguir enganyar els tests a les primeres proves d’Alzheimer que se li van fer. Aquells resultats van alegrar i alhora desconcertar la Carlota: ella ja sabia que el seu pare no era el Papitu que havia estat.

Fins que es va acabar la incertesa i van obtenir el diagnòstic oficial. “Aquest moment, en lloc de ser l’inici del malson (com és per a molta gent), va representar per a mi -admet Carlota Benet- la fi de la impotència”. Tot i això, el que ha vingut després va ser, és encara, la funció més trista del món. Perquè assistir des de la primera fila de platea al declivi d’una persona que estimes és un infern. I d’entre les flames ha nascut aquest llibre, fruit dels records de la filla: “La lluita de la meva memòria contra la seva mort”.