HE LLEGIT NO SÉ ON

La revolució serà generosa o no serà

La revolució serà generosa o no serà / FRANCESC MELCION Zoom

El paradís que no va existir i altres llegendes urbanes

Vivim als afores del paradís impossible. Un paradís d’on no ens han expulsat mai, perquè sempre n’hem estat fora. I uns afores singulars: no definits a partir de cap centre. Ho apunta el professor de filosofia Josep Maria Esquirol a l’assaig La penúltima bondat (Quaderns Crema), i la idea em sedueix. D’un temps ençà em sento vivint no pas als afores, sinó als afores dels afores. Un paratge inconcret en què, d’una banda, et notes lluny del món i de la vida; i, de l’altra, et saps més viu que mai, més viu que enlloc. Hi aterres, en aquest indret, quan has assimilat -a còpia de bufetades, diguem-ho tot- el famós vers de Jaime Gil de Biedma: Que la vida iba en serio.

Als afores, diu Esquirol, no hi ha plenitud ni perfecció: la condició humana no es defineix a partir de cap pèrdua ni de cap distanciament d’un paradís idíl·lic. Però sí que hi ha afecció infinita -commoció- i desig. “Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat”. Una generositat que no va de dalt a baix, sinó de costat a costat. El filòsof ho té clar: “La revolució no pot ser sinó la de la generositat i la fraternitat. Dificilíssim, però real. Tota revolució comença per comprendre. Per comprendre’ns nosaltres mateixos, el nostre món, els nostres afores, la nostra condició. Comprendre, sobretot, la solidaritat en la intempèrie”.

Ens hem trobat vivint sense haver-ho demanat, ens han regalat la vida, i agrair el regal seria tot un detall: “Som nous a la vida, i podem correspondre essent també nosaltres mateixos generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa”.

La pitjor tragèdia de la humanitat segons Pessoa

Es mostra tirant a optimista, Josep Maria Esquirol, en aquest assaig. Creu en una bondat més fonda que el mal i creu que les persones podem crear bellesa. Torno a Pessoa i al seu imprescindible Llibre del desfici o Llibre del desassossec (en tinc l’edició publicada per Proa el 1990, amb traducció de Vimala Devi i Manuel de Seabra; n’hi ha una edició íntegra a Quaderns Crema, del 2002, traduïda per Gabriel Sampol i Nicolau Dols): hi parla del desconsol, de la “dolorosa certesa de mai no poder fer res de bo i útil per a la Bellesa”.

Aquesta era, als ulls de Fernando Pessoa -més ben dit, als ulls de Bernardo Soares, el més pessoà de tots els heterònims del poeta-, la gran tragèdia de la vida: “Perdre pare i mare, no atènyer la glòria ni la felicitat, no tenir un amic ni un amor -tot això es pot aguantar; el que no es pot aguantar és somiar una cosa bella que sigui impossible d’aconseguir en acte o paraules”.

Però no tirava la tovallola: “Com que no podem extreure bellesa de la vida, intentem almenys extreure bellesa de no poder extreure bellesa de la vida. Fem de la nostra fallida una victòria, una cosa positiva i alçada, amb columnes, majestat i aquiescència espiritual”.

Fer el bé? Només caldria que deixéssim de fer el mal

Ahir, 6 d’abril, va fer vint-i-sis anys de la mort d’Isaac Asimov. L’escriptor nord-americà d’origen rus tenia una mirada fresca sobre les qualitats morals de l’ésser humà: “En realitat, gairebé no és necessari que fem el bé. El que fa falta és que deixem de fer el mal, coi!”.

Segons l’autor de ciència-ficció, que va saber predir l’impacte d’internet abans que existís internet, el més trist de la vida és que “la ciència assoleix el coneixement més ràpid del que la societat assoleix la saviesa”. Admetia que el coneixement porta problemes incorporats. Però l’eina per resoldre’ls, deia, no és ni pot ser mai -mai- la ignorància.