ELS LLIBRES I LES COSES

La revenja de les dones

La revenja  de les dones / GETTY IMAGES Zoom

Quant temps fa que Rússia no se’n surt? Hi ha com un aire de fatalisme que acompanya la història del país. Com si la decadència fos un tret permanent, un llegat irreprimible deixat per l’aristocràcia del final del tsarisme, una marca inesborrable. La revolució comunista no se’n va desempallegar: aviat va caure en els mateixos tics d’impotència, en els aires de grandesa d’una elit incapaç, en la borratxera de poder, en els excessos. En la por i l’odi. Acció i reacció. La contrarevolució putinista és captiva del mateix destí tràgic.

Aquesta idea, no sé si massa literària, m’ha vingut al cap amb la lectura d’una novel·la breu, subtil i deliciosa, El braçalet de granats, d’Aleksandr Kuprín, publicada per Viena amb traducció de Laia Perales Galán. No és un llibre sobre història ni un retrat general de la societat russa. És un flaix de la vida regalada de la princesa Vera Nikolàievna Xeina, casada amb un noble que amb prou feines pot arribar a final de mes però que no per això deixa de viure per sobre de les seves possibilitats. Si has nascut per ser ric, no pots fer altrament, no? La Vera, bella, senzilla i freda, té aquella amabilitat condescendent i un punt altiva pròpia d’una tsarina.

La Vera té un admirador secret i anònim que li escriu cartes. ¿Pot existir un amor així, tan abnegat i pur? En realitat, aquesta és la pregunta sense resposta que fa bategar el llibre, que remou la Vera; la seva germana Anna; l’afable general Anósov, amic de la família; els marits d’elles, que són poca cosa... Tots ens ho hem demanat en algun moment de la nostra vida més enllà de l’adolescència i primera joventut, oi? Potser el problema de Rússia és que, malgrat la retòrica idealista, fa temps que va deixar de creure en l’amor, en l’ideal, i no ha sabut sostreure’s al placebo del desig vanitós i verinós de grandesa. O això o deixar-se anar pel pendent de la degradació. De fet, aquest és el cas de Kuprín (1870-1938), el típic autor rus de la seva època. Com d’altres, va abandonar la carrera militar per dedicar-se a la literatura, i amb la revolució es va exiliar a París, on va caure en l’alcoholisme.

Kuprín només acaba creient en les dones. L’Anósov hi ha un moment que fa una predicció. Exhorta a la Vera: “Recorda bé el que et dic, d’aquí a trenta anys les dones tindran un poder sense precedents al món. Es vestiran com les deesses de l’Índia. Ens trepitjaran com si fóssim esclaus menyspreables. Els seus capritxos i extravagàncies es convertiran en lleis doloroses que caldrà seguir. I tot això perquè durant generacions senceres no hem sabut admirar i venerar l’amor com calia. Serà la seva venjança. Ja saps què diu la llei: la força de l’acció és igual que la força de la reacció”. En efecte, aquesta ha estat la tràgica llei de la decadència russa, acció i reacció. No és, esclar, la llei de l’amor.