És un clau gegant? Un pètal de rosa? Una esquerda de la fusta?

La marca a la paret és negra i rodona. La narradora ignora d’on ha sortit, com s’ha fet. “Em podria aixecar, però si m’aixeco per mirar-la, m’hi jugo el coll que no ho sabré dir del cert; perquè un cop una cosa està feta, ningú sap com es va fer. ¡Mare meva, quin misteri, la vida! ¡Quina imprecisió, el pensament! ¡Quina ignorància, la humanitat!”.

Reprimeix a temps la temptació d’acostar-s’hi per comprovar la naturalesa de la marca: “No em deixaré vèncer. No em bellugaré. No la reconeixeré”. Segons la llum, sembla que sobresurti de la paret. O potser no. És un clau? Un pètal de rosa? Una esquerda de la fusta? Si s’aixequés i confirmés que la marca és la cabota d’un clau gegant antic que van clavar fa dos-cents anys i que ara, “gràcies a la pacient fricció de moltes generacions de criades”, s’ha revelat per sobre de la capa de pintura i veu per primera vegada la vida moderna, ¿què en trauria, ella, d’haver-ho confirmat? Coneixement? I què és el coneixement?

En realitat, la marca és una excusa per deixar anar el flux de consciència, per divagar amb llibertat –si és que la llibertat existeix. “Vull pensar en silenci, en calma, amb amplitud, sense que m’interrompin, sense haver-me d’aixecar de la butaca, passar fàcilment d’una cosa a l’altra, sense cap sensació d’hostilitat, sense traves”.

El fil de pensaments teixeix el conte La marca de la paret de Virginia Woolf (1882-1941), un text del 1917 que és prou significatiu de l’estil de l’escriptora i que va servir per inaugurar –juntament amb el conte Tres jueus, de Leonard Woolf– l’editorial fundada en plena Gran Guerra pels mateixos autors, el matrimoni format per Virginia i Leonard Woolf. Dos relats és el volum que va inaugurar Hogarth Press i és també el volum fundacional de l’editorial catalana Cal Carré, creada per l’escriptora Antònia Carré-Pons tot conservant el nom i el logo del negoci familiar: una cansaladeria artesana que va estar oberta del 1956 al 2016. “Hem passat dels llibrets de porc als llibres amb el convenciment que l’aliment de l’ànima és tan necessari com el del cos”, llegim al compte de Twitter de l’editorial. La traducció al català dels dos relats woolfians, que van inaugurar la col·lecció Menuts, ha anat a càrrec de Marta Pera Cucurell. I el 2 de març arribarà a les llibreries Entre els actes, l’última novel·la de Virginia Woolf, enllestida pocs mesos abans del seu suïcidi. Sortirà a la col·lecció Llom Dos Colors de Cal Carré, amb les obres de format més gran. La traducció també és de Marta Pera, que ha refet la que va publicar el 1989 a les Millors Obres de la Literatura Universal.

També els objectes es queden orfes i necessiten ser adoptats

“¡Que fàcilment que es posen a voletejar a l’entorn d’un nou objecte, els pensaments!”, llegim a La marca de la paret. Virginia Woolf fa que sembli fàcil, però només ho sembla. Dominar el flux de consciència requereix una traça com la seva. El que sí que és cert és que ens aferrem als objectes perquè existeixen al marge de nosaltres. “Per això, quan a mitjanit ens despertem d’un malson terrorífic –escriu Woolf–, ens afanyem a encendre el llum i ens quedem quiets al llit, adorant la calaixera, adorant la solidesa, adorant la realitat, adorant el món impersonal que és una prova d’una existència fora de la nostra”.

Els objectes ens sobreviuen. I van de mà en mà. “Els objectes tenen moltes vides. Guardaran alguna petja de la seva existència anterior un cop transmesos a nous propietaris?”. S’ho pregunta la psicoanalista belga Lydia Flem a Com vaig buidar la casa dels meus pares (Lleonard Muntaner en català, traducció de Josefa Contijoch, i Alberdania en castellà). L’autora no sap si té dret a llençar i dispersar coses. “També els objectes esdevenen orfes –observa–. Els fan falta pares d’adopció, nous amics, propietaris únics i gelosos, que en tinguin cura”.