ELS LLIBRES I LES COSES

Per a què serveix pensar? I estimar? I viure?

Per a què serveix pensar? I estimar? 
 I viure? / FRANCESC MELCION Zoom

En el seu assaig sobre la vida humana titulat La penúltima bondat (Quaderns Crema), el filòsof Josep Maria Esquirol ens fa tocar de peus a terra, ens col·loca a la intempèrie, als afores del “paradís impossible”, lluny de l’Edèn i de les utopies, ens aparta de les ideologies salvadores i de la idea de Déu. “No hi ha ni plenitud ni perfecció”. El seu, però, és un bany de realisme ple d’esperança, de vida autèntica, una vida en què “la bondat és superior al bé”. La bondat concreta, feta de generositat -el plaer de donar temps, donar acollida, amabilitat- és superior al bé abstracte; i és també superior a una vida científica o tecnològica entesa com a fets i dades.

Com que “només l’humà pot ser inhumà”, “en nom del bé, o de la justícia, o de Déu, s’han perpetrat tones de sofriment i milions de víctimes. La bondat, en canvi, sempre fa bé i mai mal. La bondat no és en les declaracions grandiloqüents, sinó en els gestos i les accions. Això és el que salva el món: la bondat quotidiana”. Una bondat que, segons Esquirol, arrela en les passions i els desitjos com a fonament del pensar i l’estimar.

Situant-nos “als afores” dels absoluts, Esquirol també arriba a qüestionar la idea mateixa de felicitat o, més precisament, de “l’estadi de la felicitat”, que no és un lloc, és una acció, un camí ple d’entrebancs sense els quals res no tindria sentit. Si fóssim com vaques, beneitons sense memòria ni neguits ni anhels ni res, no hi hauria felicitat possible, no hi hauria humanitat. Ni tan sols avorriment o tedi. “La dificultat de l’existència no és una malaltia” que es pot curar amb pastilles, ens adverteix Esquirol, segons el qual no podem tractar la vida com una patologia que cal curar. Per això fa seva l’expressió de Flaubert quan parla de la “mirada mèdica”: la vida és patiment i goig, sofriment i satisfacció. Només d’aquí, d’una vida que ens commogui, pot sorgir la felicitat.

La vida és pensament. Pensar també és ser i actuar. “El pensament és la prolongació de la vida”. “Qui pensa viu més [...] Pensar és com viure dos cops, no pas per la llargada, sinó per la intensitat”. Ja ho deia Sòcrates: “Qui pensa el més profund, estima el més viu”. I el pensar és infinit, és també, com la felicitat, un camí. “Tots els pensaments són penúltims. El penúltim pensament no s’acaba mai [...] El misteri de la vida no rau en la ultimitat de la mort, sinó en la penultimitat de la pròpia vida vivint-se i pensant-se”. “I per això la resposta a la pregunta «Per a què serveix pensar» és la mateixa que a «Per a què serveix viure?» i «Per a què serveix estimar?»”