Una gran autora impregnada de desesperança
“Per ser escriptor, només cal escriure. És clar que també passa que un no té res a dir. I, de vegades, quan un té alguna cosa a dir, no sap com dir-la”. Ho diu el Sandor a la novel·la breu Ahir, d’Agota Kristof, publicada per La Magrana el 1996 amb traducció de Sergi Pàmies i per Empúries el 2009 amb traducció de Jordi Rourera. La llegeixo de nou durant un viatge d’anada a Madrid, i m’encomana un desassossec que em dura força més enllà de la tornada. La desesperança no me la pot encomanar perquè fa temps que la duc posada, però sí, aquest és un llibre desesperançador. Com la resta de l’obra de la Kristof, de fet. I és la seva novel·la més autobiogràfica, malgrat que està narrada per un home.
Alguna cosa (bona) està passant amb Agota Kristof. Amsterdam Llibres n’ha recuperat la trilogia Claus i Lucas, amb una versió revisada de la traducció de Sergi Pàmies que ja havíem pogut llegir a La Magrana i que es trobava fora de circulació. El volum -que inclou els títols El gran quadern, La prova i La tercera mentida - enceta una línia de recuperació de clàssics contemporanis que no puc més que aplaudir, perquè hi ha noms que no haurien de desaparèixer mai de les llibreries.
Aquella gent que ha fet molt però coneixem massa poc
Dic que alguna cosa (bona, boníssima) està passant amb Agota Kristof perquè la trobem també entre els 29 personatges que conformen el llibre Aquí tenim l’esperança que estàvem buscant!, amb textos de Lolita Bosch i il·lustracions d’Oriol Malet, que sortirà a la venda l’11 de març amb el segell d’Ara Llibres. Agota Kristof, ens diu Bosch, és una de les escriptores amb menys ego literari que hagin existit. “Una persona afectada i exiliada que va trobar en l’escriptura el camí que necessitava per fugir de la guerra i desfer-se’n”. Una dona que va marxar del seu país caminant fins a la frontera amb Suïssa, i allà va trobar feina -on, si no?- en una fàbrica de rellotges.
El llibre de Bosch i Malet vol retre homenatge a tot de vides que “han alimentat el foc de l’esperança”. Tot de gent més preocupada per canviar el món que per anunciar al món la voluntat de canviar-lo. D’aquí que siguin 29 noms no tan coneguts com mereixerien.
Em resulta xocant que Kristof aparegui en un llibre amb la paraula esperança al títol. “Ara, amb prou feines tinc esperança -diu el narrador d’ Ahir -. Abans, buscava, no m’estava quiet. Esperava alguna cosa. Què? No en tenia ni idea. Però pensava que no podia ser que la vida fos només el que era, o sigui res”.
El Sandor, que ja ha deixat d’esperar, confessa que crema gairebé tot el que escriu, perquè encara no és prou bo. I jo em pregunto quants relats d’Agota Kristof no podrem llegir mai perquè els va cremar.
Escriure amb plaer i amb passió contra el dolor i contra la mort
“Escriure és sobreviure”, afirma Ray Bradbury en el prefaci d’un esplèndid recull d’articles sobre la creació literària: Zen en l’art d’escriure, publicat per Viena i traduït per Marta Pera Cucurell. Bradbury hi defensa l’escriptura contra les guerres, contra les malalties, contra els amics que es moren: “Quan la mort frena els altres, tu t’has d’enfilar al trampolí i tirar-te de cap a la màquina d’escriure”. També hi defensa l’escriptura com a plaer i com a passió: “La vida és breu, la desgràcia està assegurada, la mort és certa. Però pel camí, en la teva feina, ¿per què no portes aquest parell de bots de cuir replens amb les etiquetes d’Engrescament i Fruïció?”
Escriure és un procés, diu Bradbury, en què l’únic fracàs és aturar-se. L’autor de Fahrenheit 451 ens parla del foc de l’escriptura. I ens dona el millor dels consells: “Que el món cremi a través teu”.
