MINÚCIES
BARCELONA

El professor que va empaperar l’aula amb la Capella Sixtina

Els joves només s’interessen pels esdeveniments que han tingut lloc durant la seva vida

El sostre de la Capella Sixtina Zoom

En un col·legi de la Barceloneta que porta el nom de Sant Joan Baptista hi ha un professor de l’àmbit de les lletres, molt estimat pels alumnes, que volia explicar als nois i noies de quart d’ESO què era això del Renaixement i l’Humanisme. Ja se sap que els joves d’ara, quasi de manera universal, només s’interessen pels esdeveniments que han tingut lloc durant la seva vida, és a dir, tot allò que ha passat al món –o només a la ciutat, o només al país– des de l’inici del nostre mil·lenni. Això, a més de sonar-los, són coses que poden entendre. En canvi, voler explicar què va significar aquesta gran florida de les arts i de les lletres durant els segles XV i XVI ja és un propòsit més arriscat i difícil. Les cares d’enuig poden proliferar, les mirades furtives a determinades pàgines de Google no seran estranyes i l’avorriment pot esclatar d’aquesta manera decandida i mòrbida que escau al tedi en una aula escolar.

Però aquest professor, que es diu Gabriel pel que m’han dit, per engrescar els estudiants a estudiar i comprendre com va ser de gloriós el Renaixement europeu, va tenir la pensada de convidar els alumnes a preparar reproduccions dels frescos de Miquel Àngel de la Capella Sixtina, un munt de còpies impreses i plastificades, per empaperar literalment l’aula amb l’obra extraordinària d’aquest pintor que va treballar a Roma seguint un encàrrec que li va fer Juli II.

Al sostre, al bell mig, hi ha la creació de l’home; més enllà, en un costat, apareix la creació d’Eva i l’escena del pecat original, l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís i l’embriaguesa de Noè. A l’altre costat, sempre al sostre, els estudiants hi han enganxat, al lloc que toca, les representacions de la creació dels astres i de les plantes o la separació de la llum i l’obscuritat. A les parets laterals no hi falten la Sibil·la de Cumas, el profeta Daniel –un dels precursors de la interpretació dels somnis, de Freud–, el profeta Isaïes –un pessimista precursor de Schopenhauer– i el profeta Jeremies, que no parava de queixar-se.

Ara, quan aquests alumnes entren a l’aula, es troben voltats de les molt fantasioses escenes bíbliques pintades per Miquel Àngel, i tenen la impressió que aquelles històries tan remotes les han ordit ells, no els remots redactors de l’Escriptura, ni l’artista que les va pintar al fresc al Vaticà.

Vet aquí una lliçó de didàctica i de pedagogia. Quan un professor desitja intensament que els alumnes aprenguin coses difícils, troba encara la manera d’aconseguir-ho. Tot depèn d’una virtut que no és rara entre els soferts professors de secundària: la vocació.