BarcelonaEl 2004, a la Festa de les Lletres Catalanes, l’ovació més prolongada no va ser per a cap escriptor, sinó per al representant de la selecció catalana d’hoquei patins. El fet podria ser anecdòtic, però té sentit en una literatura que ha tingut una relació peculiar amb els premis.

La vinculació comença al segle XIV, quan s’institueixen els Jocs Florals a Barcelona, que imitaven els de Tolosa, els quals al seu torn s’inspiraven en els jocs en honor de la deessa Flora: som romans amb internet. Més endavant, els Jocs Florals del 1859 es consideren el tret de sortida de la Renaixença. Durant el franquisme tenen lloc a l’exili, i a Catalunya són un pretext per celebrar trobades –al principi semiclandestines– entre culturals i polítiques. Als anys vuitanta, però, els premis ja s’han convertit en una peça important de l’engranatge editorial. És per tot plegat que avui dia hi convergeixen tres línies prou diferents: el kitsch jocfloralista, la vindicació d’una nació i l’oportunitat de negoci, a les quals podríem afegir una tendència molt nostrada, la de la capelleta de beneficis mutus.

Ningú sap quants premis literaris tenim, però sens dubte superen el miler. Davant aquestes dimensions, resulta difícil situar-s'hi a favor o en contra. Sobresurt, en tot cas, una certesa: som un país tan petit i tan centralitzat que ens coneixem tots, editors, autors i jurats. Els premis certifiquen una endogàmia formidable, matisada i aprofundida per subdivisions generacionals, geogràfiques, ideològiques i de gènere (en els dos sentits de la paraula).

La majoria dels premis catalans es concedeixen a obra inèdita. El risc d’interferència en el jurat tendeix a augmentar com més diners hi ha en joc (no només l’import del premi, sinó l’organització, el lloguer de l’espai, el sopar, els presentadors...). Seguint la lògica empresarial, és difícil que una editorial inverteixi aquesta suma en un autor desconegut (i aquí desconegut pot significar que no apareix gaire a la televisió o que no tingui Instagram). De fet, el jurat funciona com un comitè de lectura, i l’import del premi és una bestreta generosa dels drets que se suposa que rendirà el llibre. En canvi, els premis que concedeix un institut de secundària o l’ajuntament d’un llogaret no solen obeir a criteris econòmics i, per tant, els poden guanyar obres experimentals, mainstream o impublicables.

Durant les últimes dècades s’havia consolidat un itinerari ascendent, conegut per tots els escriptors iniciats, que començava en el Recull o el Casero i arribava fins al Sant Jordi o el Ramon Llull, passant pel Documenta, el Bertrana o el Sant Joan. Avui dia, les beques i residències d’escriptors, i sobretot la interacció a internet han alterat aquest ascensor boomer, que es va substituint per una xarxa virtual amb dreceres que en una tarda poden aixecar o tombar una carrera.

A diferència dels premis a obra inèdita, els que es concedeixen a obra publicada no estan vinculats a cap editorial, de manera que no hi ha el perill que responguin a interessos econòmics (fet que no significa que les deliberacions siguin angelicals). Són premis atorgats per crítics i lectors especialitzats, i els beneficis que reporten al guanyador tendeixen a ser simbòlics, si bé el Premi Llibreter implica un augment de vendes significatiu. Entre els premis a obra publicada, destaquen els de la Crítica, els Serra d’Or, el Crexells, i una romanalla de la cultura antifranquista, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el més anacrònic i calderonià, i també polèmic, ja que no s’ha trobat encara cap definició d’honor que satisfaci tothom, ni cap sistema consensuat que el mesuri. En general, els premis a obra publicada s’atorguen a escriptors sèniors, però en els últims anys s’ha consolidat la tendència a utilitzar-los com a plataforma de llançament d’autors novells.

Alterar les regles del mercat

Els premis han tingut la funció, sovint beneficiosa en termes literaris, d’alterar les regles del mercat, tot i que poden acabar confluint-hi a través de maniobres editorials, o quan un autor en rep els beneficis mediàtics. Si sumem els premis comercials, els municipals, els acadèmics, els d’entitats financeres i els alternatius, obtenim una xifra molt superior al nombre de textos mereixedors de premi que s’escriuen en català. És per això que el superàvit de premis és una de les cantarelles predominants des de la Transició, si bé cal recordar el que va dir Joan Francesc Mira fa més de trenta anys: “No hi ha inflació de premis, sinó d’escriptors”.

En la cultura catalana, els premis literaris són tan rellevants que s’han convertit en tema de més d’una obra. La més rellevant és Els jocs florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol, una paròdia que encara ens pot arrencar més d’un somriure. Amb tot, cap escriptor català ha tingut la pensada de Thomas Bernhard, que a Els meus premis (Gall Editor, 2014) recorda els instants més infames dels actes de lliurament: els errors més estrepitosos, les confusions més humiliants, els oradors més impresentables. En un dels lliuraments, Bernhard aporta un argument de pes per acceptar el premi: en cas contrari l’haurien concedit a “un inútil que només provocarà desgràcies amb el seu producte i infestarà l’aire”.