Si vols escriure però no ho fas és que tens por d’alguna cosa
“Recorda-ho: només hi sou tu i la pàgina. La paperera és la teva amiga. La va inventar Déu per a tu”. Ho diu l’admirada Margaret Atwood a l’anunci d’uns cursos d’escriptura virtual que em persegueix literalment des de fa dies (conseqüència previsible d’haver acceptat les cookies i haver-hi fet clic) i que em té fascinada. “Esdevens escriptor escrivint, no hi ha cap altre camí. O sigui que escriu, escriu més, escriu millor. Equivoca’t, equivoca’t millor”, ens recomana Atwood parafrasejant Beckett.
“Si realment vols escriure i no goses llançar-t’hi, és que tens por d’alguna cosa”, conclou l’autora canadenca, que encara ens regala un parell de consells més. Un: “La gent sempre s’inventa noves teories sobre la novel·la, però la norma cabdal és aquesta: has de mantenir l’atenció del lector”. Dos: “Com a escriptor, el teu objectiu és que el lector es cregui tota l’estona la història que li expliques, per bé que l’un i l’altre sapigueu que és ficció”.
David Foster Wallace (1962-2008) deia, i ho va deixar escrit, que la millor metàfora que coneixia sobre ser un escriptor de ficció l’havia formulat Don DeLillo en descriure un llibre a mig fer com “una mena de nadó esgarrifosament deforme” que segueix l’escriptor dia i nit, reptant darrere seu, repugnant en els seus defectes, hidrocèfal, sense nas, amb uns braços com aletes de peix, incontinent, retardat, amb un regalim de líquid cerebroespinal que li surt per la boca quan miola i borbolla i crida per reclamar l’atenció completa de l’escriptor.
La ficció sempre surt defectuosa en relació amb l’expectativa
El llibre a mitges vol l’atenció completa de l’escriptor de la mateixa manera que el llibre acabat vol l’atenció completa del lector. I la imatge del nen mal format és perfecta, insistia Foster Wallace, “perquè captura la barreja d’amor i de repulsió que sent l’escriptor per l’obra en què treballa”. La ficció sempre surt defectuosa si la comparem amb l’expectativa que en tenia l’autor i pare de la criatura. “O sigui que t’estimes el nen deforme i te’n compadeixes i te’n preocupes; però alhora l’odies -l’odies- perquè està mal fet i és repulsiu, perquè en el part entre el cap i la pàgina li ha passat alguna cosa grotesca, i l’odies perquè la seva deformitat és la teva”, confessa David Foster Wallace en un dels textos recopilats en el volum He ballat (breument) la conga, publicat per Periscopi. La selecció i traducció (magnífica) han anat a càrrec de Ferran Ràfols Gesa, que també en fa un pròleg en què intenta justificar per què els articles i assajos i reportatges són una bona porta d’entrada -la millor, potser; la més oberta- a la literatura de DFW.
De vegades la millor opció és llençar un fill mal format a la brossa
A l’esmentat article, titulat La gràcia que té, DFW admet que al principi escrius ficció per divertir-te. “Després les coses es van fent més complicades i confuses, per no parlar de la por. Ara comences a sentir que escrius per als altres, o almenys això esperes”. Aquí entren en joc la voluntat d’agradar, l’intent de seducció, la por del rebuig. “Arrisques una bona part del que ets, ara, quan escrius; t’hi jugues la vanitat”.
Ai, la vanitat. És tan necessària com perillosa: en cal certa dosi per atrevir-se a escriure, però hi ha un llindar -ens alerta DFW- per damunt del qual tota vanitat és letal. “En aquest moment, més del noranta per cent del que fas està motivat i modelat per una necessitat aclaparadora d’agradar. El resultat és una literatura de merda. I la merda ha d’anar a la paperera, no tant per cap mena d’integritat artística com pel simple fet que les obres merdoses faran que deixis d’agradar”.
