Analitzem la següent frase: “Només una forta embranzida pot evitar una caiguda en termes electorals i, si bé és cert que els independentistes no han fet gaire per merèixer-ho, també ho és que Sánchez i Casado estan fent l’impossible per propiciar-ho”. La frase conté una dissonància que en dificulta la lectura. Hi trobem dos pronoms ho que tenen com a únic antecedent viable “una forta embranzida”. I un corrector té molt clar que per restablir la cohesió textual -en aquest cas gramatical- ha de canviar els dos ho per dos la.

Fixem-nos que si, en lloc d’“una forta embranzida”, tinguéssim “un fort impuls”, la frase potser no grinyolaria tant però continuaria vulnerant la cohesió textual. En aquest cas, caldria canviar els dos ho per dos lo. Algú potser pot pensar que si l’antecedent és indeterminat -és introduït per un o una i no pas per el o la - el pronom feble que després el representa no pot ser la o el/lo. Que s’ho tregui del cap: el pronom representa un antecedent que ja ha aparegut, que ja coneixem i que, per tant, ja està determinat.

A la frase “Porta’m un llibre i el llegiré”, per indeterminat que sigui, d’entrada, “un llibre” no podem dir “ho llegiré” o “en llegiré un”, perquè ens estem referint al llibre concret que em portaràs. De fet, quan el pronom ho fa d’objecte directe no pot tenir mai un antecedent masculí o femení: ha de ser un pronom neutre (“Això no m’ho diguis”) o una oració substantiva (“Que no hi és tot, jo també ho penso”).

Si això és tan clar, per què tan sovint trobem aquesta falta de cohesió textual?, i per què la cometen escriptors competents a qui gairebé no cal corregir res més? Havent-hi rumiat, he arribat a la conclusió que la persona que escriu -absorbida pel que vol dir- s’oblida de l’antecedent i fa servir ho com una mena de comodí que pronominalitza una idea neutra. És la falta que ell mateix es corregiria en una segona lectura feta des de la perspectiva del lector: des de la rara habilitat de llegir el text com si no l’acabés d’escriure.