08/10/2021

Que la nostra vida valgui la pena

2 min
Trenta anys escampant “el virus 
 De la poesia”

BarcelonaRecordo perfectament el primer cafè que vaig fer amb ell, perquè va ser quan em va presentar l’Alda Merini . “No l’has llegit mai?” Bastant avergonyida, li vaig dir que no, i llavors li van brillar els ulls: “Doncs és una meravella!” A partir d’aquí, una explicació entusiasmada i entusiasmant sobre l’autora, i la recomanació de llegir Clínica de l’abandó, que acabaven de publicar a Cafè Central, amb traducció magnífica de Meritxell Cucurella-Jorba. 

El moment em va tornar aquesta setmana, quan va anunciar que deixava l’editorial que havia fundat. L’Antoni Clapés explicava en una carta de comiat que abandonava el projecte de Cafè Central, després de treballar “a favor de la poesia”, en paraules seves, durant trenta-dos anys. Quan vaig llegir el correu estava sola, però de seguida vaig dir en veu alta: “A favor de la poesia, i a favor nostre”. Em va sortir de l’ànima, perquè crec que és la seva manera d’entendre la poesia. D’escriure-la, de publicar-la, de traduir-la (amb gran excel·lència, per cert: fa ben pocs dies rebia el premi PEN Català de Traducció pel llibre El desert malva , de Nicole Brossard , publicat per Lleonard Muntaner). Durant una entrevista, em va explicar una cosa que em va fer entendre què és per a ell la poesia, com la viu. Em va dir que tenim el deure que la nostra vida valgui la pena, que el tenim amb nosaltres mateixos, però també amb els altres. Em va impressionar aquesta concepció col·lectiva, aquest saber-se acompanyat, al món. Aquesta generositat, en definitiva. Ell la practica des de la poesia, i per això no em va mirar amb condescendència quan vaig dir que no havia llegit la Merini, sinó que ho va veure com una oportunitat de descobrir-me-la. Per això, quan va publicar la traducció de l’imprescindible Tal qual , de Paul Valéry (Adesiara), ho va fer perquè creia que feia falta que hi fos: és a dir, per a nosaltres.

No sé si li deu haver costat prendre la decisió de deixar Cafè Central. Espero poder compartir un cafè amb ell i preguntar-l'hi. També intentaré donar-li les gràcies per tot el que ha fet, per convidar-nos a habitar la poesia, com li agrada dir, per fer-nos sentir que ens pertany. Com que és un home modest, sé que em farà callar, així que aprofito per dir-l'hi per aquí: moltes gràcies, Toni.