CRÍTICA
Llegim 27/11/2020

Un clàssic postmodern de la literatura quebequesa

'El desert malva', la novel·la que l’any 1987 va publicar la poeta Nicole Brossard

Pere Antoni Pons
3 min
Un clàssic postmodern 
 De la literatura quebequesa

Un dels problemes que planteja el recurrent debat sobre formes artístiques clàssiques versus formes artístiques experimentals és que, avui en dia, moltes presumptes formes artístiques experimentals es fonamenten en una llarga i sòlida tradició, funcionen a partir d’unes actituds, unes idees i unes propostes perfectament codificades, i responen a unes convencions culturals i creatives assumides per, com a mínim, minories prou nombroses, que en alguns casos fins i tot tenen molt de poder i influència, com en el cas de les arts plàstiques. Dic tot això no per desqualificar el debat sinó per complicar-lo i, sobretot, per explicar que cap de les dues categories pot tenir ja un caràcter valoratiu: no per ser experimental una obra serà millor i no per ser clàssica serà pitjor (o viceversa).

En aquest sentit, El desert malva, la novel·la que l’any 1987 va publicar la poeta Nicole Brossard (Mont-real, 1943), quan va aparèixer devia desprendre una radiant energia de novetat postmoderna -tot i les divergències d’escenaris i d’estil, m’ha fet pensar en La passió, de Jeanette Winterson, del mateix any-. Llegida avui, en canvi, el lector avesat no pot sinó considerar-la un artefacte postmodern absolutament clàssic, amb molts dels temes i elements definidors d’aquest corrent o estil: s’hi aborda la indefinició inherent de totes les realitats, identitats i categories; s’hi explora l’escassa fiabilitat de qualsevol tipus de narrativa; s’hi presenta fragmentàriament una realitat dislocada; la dimensió textual de l’obra és tant o més protagonista que l’experiència humana que s’hi vehicula i expressa; la reflexió activa sobre els processos d’escriptura, interpretació i reescriptura hi ocupa un lloc central i decisiu...

Varietat de materials i mirades

Tal com diu Antoni Clapés -el responsable de la traducció, la qual s’intueix laboriosa i meritòria- al breu prefaci que obre la present edició, a El desert malva “hi conviuen el relat, el dietari, el poema en prosa, l’element autobiogràfic i ficcional, la traducció, la metaliteratura, la teoria literària i la reflexió filosòfica”. Aquesta varietat de materials i de mirades es concreta en una novel·la que, a cada pàgina, es nega a ella mateixa com a novel·la, o que intenta per tots els mitjans de no ser categoritzada com a tal.

Lírica però cerebral, l’obra es divideix en tres parts que es complementen però alhora es distorsionen. La primera és el relat en primera persona d’una adolescent de quinze anys que condueix frenètica i sense rumb pel desert d’Arizona, en una recerca de la puresa -“Em comportava com si res no estigués brut”- i de la realitat autèntica, mentre pensa en la seva mare, que regenta un motel en companyia de la seva estimada. Tot plegat se’ns presenta com si fos el llibre d’una tal Laure Angstelle, i hi juga un paper un enigmàtic “home llarg”, les aparicions del qual fan pensar en com seria un biopic claustrofòbic del físic Robert Oppenheimer filmat per David Lynch.

La segona part, la menys novel·lesca, és una anàlisi quasi cubista -per fragments, i amb una constant variació de la perspectiva- del relat de la primera part i, per dir-ho amb Clapés, s’hi exposen els materials que una professora de literatura, Maude Laures, “ha treballat per traduir el llibre en la mateixa llengua que el text original de Laure Angstelle”. La tercera i última part és l’esmentada traducció, la qual no és res més que una nova versió del relat de la primera part. Sembla embolicat? Ho és, i a consciència.

Igual que els poemes audaços i envitricollats, El desert malva funciona millor agafada per passatges o per frases -“La realitat és un foc de palla ambiciós”- que com a conjunt articulat i significatiu.

stats