Quan vaig rebre per correu aquest llibre, amb un post-it a la coberta que duia unes ratlles manuscrites de l’editor Pau Vadell a mi adreçades on deia quelcom semblant a “[...] crec que et pot interessar”, no era del tot conscient de la selva (dantesca!) en què penetrava. Sabia de l’existència de la figura d’Alda Merini, ja mítica a Itàlia. En llengua catalana ens l’havien fet avinent el 2016 Meritxell Cucurella-Jorba, que va guanyar el XII Premi Jordi Domènech de traducció amb Clínica de l’abandó, i Nora Albert, que el mateix any traduïa La terra santa. La versió de Cucurella-Jorba duia un pròleg entusiàstic, que ella mateixa signava, i amb raons de sobres. Qui s’endinsa en l’obra d’Alda Merini no en pot sortir indemne. Potser algú estarà temptat de titllar-me de leopardià si afirmo que una de les gràcies de la poesia és que és infinita o, en qualsevol cas, d’una finitud que se’ns fa difícil albirar. Això, que pot sonar pompós, ve a tomb perquè la sensació que hom sent en descobrir la poesia (i la prosa!) de Merini és colpidora, com si fóssim exploradors d’un continent ignot i descobríssim una nova espècie (tal com encara succeeix en botànica, zoologia o mineralogia).

Merini és una rara avis, i ja sé que això en poesia no vol dir gran cosa, però tanmateix em sembla que és una manera encertada de qualificar-la, tot i ser poc original: el món de la poesia és ple d’ocells insòlits i ocelles estranyes. La seva biografia és extraordinària. Va passar de ser una wunderkind dels cercles poètics dels anys 40-50 a Itàlia, admirada per figures com Pier Paolo Pasolini, Eugenio Montale, Salvatore Quasimodo (de qui va ser amant) o Giorgio Manganelli (amb qui també va mantenir una relació amorosa perllongada), a convertir-se en mestressa de casa i aviat en psiquiatritzada, enviada al manicomi pel seu primer marit, amb qui tingué quatre filles que pràcticament no va criar -en va perdre la custòdia-, entrampada en el terrible confinament psiquiàtric, amb altes i baixes successives. Va estar dinou anys sense publicar (del 1961 al 1980). Miraculosament, la seva projecció literària va fer un tomb radical. Com diu al seu pròleg a Deliri d’amor Cucurella-Jorba: “De viure quasi reclosa en la indigència a rebre funerals d’estat. Gran metàfora de la feblesa dels mites”. La paraula, tanmateix, la va salvar.

A la manera formulada per Victor Frankl (també salvat per la paraula després de patir els camps de concentració), Merini va trobar en l’expressió poètica el seu propi mètode logoterapèutic. Més que una sibil·la en el sentit profètic o endevinatori, Merini es decanta per una inspiració nimfal, apol·línia. Aquella màxima dèlfica que fa dir a l’oracle “el mateix que ha ferit, guarirà” és el que ocorre en la vida i la poesia d’Alda Merini: l’únic guariment ve del mateix deliri, que és xifrat en paraules.

La paraula redemptora

El deliri adquireix tints infernals a voltes, però també eròtics, extàtics o metafísics. El voltatge poètic assolit és impressionant, insadollable. En el seu magnífic epíleg, Lucia Pietrelli ho expressa perfectament: “[...] en Merini s’anul·len totes les valences ja conegudes per projectar damunt de símbols mil·lenaris una llum nova, un matís moltes vegades irreverent i grotesc, a punt d’heretgia i d’ambigüitat descarada”. I és que aquesta llum nova ve tocada per una dicció imponent i alada, per la gràcia de la musa: “Jo com vosaltres he estat enxampada / mentre robava la vida, / foragitada del meu desig d’amor”. O capaç de grandiosos apòstrofes: “Pare, si escriure és una culpa / per què Déu m’ha donat la paraula / per parlar amb trèmuls llenguatges d’amor / a qui m’escolta?”

A voltes ens desarma la bellesa límpida de la seva unció: “Digue’m, més aviat, que t’agrada cercar el fons de dòcils muses / paraules que, de nit, xiuxiuegen infinita ambrosia”. Per poc que s’estimi la poesia ningú amb dos dits de front pot privar-se de tastar aquesta “infinita ambrosia”. Agredolça, com Eros, com la mateixa vida.