El món judicial pot generar dubtes i crítiques però els verbs que fa servir -tan presents avui a les notícies- també són una font d’inseguretat lingüística. Avui em centraré en tres: apel·lar, recórrer i impugnar.

Quan s’apel·la es recorre a un jutge o tribunal superior perquè revoqui, esmeni o anul·li la sentència dictada per un jutge o tribunal inferior. La definició del verb és clara. Els dubtes els planteja el seu ús gramatical. Sembla clar que apel·lem a un òrgan judicial (“Apel·larem al Tribunal d’Estrasburg”), però ¿podem apel·lar una sentència, una decisió, una resolució, etc.? La norma actual ens diu que no, que apel·lar és sempre intransitiu i que només podem apel·lar contra una sentència. Però alguns llibres d’estil, començant per l’ésAdir, accepten que (igual com fa el castellà) les puguem apel·lar, cosa que s’agraeix -per raons d’espai- en els titulars informatius. Ara bé, ¿i si volem dir, alhora, (contra) què apel·larem i a qui apel·larem?¿Podem apel·lar (contra) la sentència “al tribunal X”? Sí, sens dubte, però també veuria acceptable -i fins i tot recomanable en frases molt llargues- “davant el tribunal X”.

Tot el que he dit d’ apel·lar ho podem aplicar a recórrer quan vol dir “interposar un recurs”. De fet, en aquest sentit jurídic, recórrer és sinònim d’apel·lar. La norma també en bloqueja l’ús transitiu i ens obliga a recórrer contra, tot i que, novament, els mitjans van plens de titulars -avalats pels seus llibres d’estil- del tipus “Girona recorre la sentència del TSJC”. L’ús transitiu també legitima la construcció passiva: la que permet que “una sentència sigui recorreguda” (o, dit normativament, “pugui ser objecte de recurs”). És un pas, doncs, que agilitza el ja prou enrevessat argot judicial, i que intuïm que la norma acabarà fent.

També contribueix a fer-lo el verb transitiu impugnar. El fet que una sentència es pugui impugnar, sigui impugnable (igual com pot ser recurrible i apel·lable ), fa encara més sorprenent que no la puguem recórrer ni apel·lar.