L’experiència de buscar-te en un llibre i trobar-t’hi sencera

Tot lector es busca, crec, en els llibres que llegeix. Però només de vegades ens hi trobem tant, en un llibre, que llegir-lo és anar rebent cops de puny al sac de la memòria, anar despertant el record de qui vam ser. És el que m’ha passat, el que em passa encara, el que em passarà demà i demà passat i l’altre amb la novel·la Records del futur de Siri Hustvedt, publicada per Edicions 62 i traduïda per Ferran Ràfols.

La versió literària de Hustvedt recupera un quadern de joventut que li permet confrontar el seu jo actual amb la noia que era quan tenia vint-i-tres anys i va arribar a Manhattan disposada a seguir una “missió literària”: trobar-hi l’heroi de la seva primera novel·la. I jo, que també vaig arribar a Manhattan amb vint-i-tres anys i fam de món, m’he volgut reconèixer -m’he reconegut com mai- en les pàgines d’una de les escriptores que més admiro, fins al punt que hi ha imatges que ja no sé si les vaig viure de veritat o si les he fet meves ara i les he encabit al calaix de les coses viscudes realment a la ciutat que em va acollir i em va atrapar durant uns anys clau de la meva existència. El 1978 de Siri Hustvedt és el meu 1992: el paisatge urbà és similar, malgrat els catorze anys de distància, però el paisatge emocional (i humà, amb el masclisme a peu de carrer) és tan idèntic que fa por.

Si dius que recordes el puré de fa dècades, no ets de fiar

“No és només que la memòria sigui poc fiable, és que és porosa”, escriu Hustvedt en aquest llibre multicapa en què “la persona jove i la gran viuen costat per costat en les veritats precàries de la memòria”. La narradora ens avança d’entrada que els detalls concrets se li han esborrat del cap, com a tothom: “Qui afirmi que recorda exactament el puré de patates que es va menjar fa unes quantes dècades no és algú en qui es pugui confiar”. Encara sort de les paraules fetes testimoni. El vell quadern de dues-centes planes li retorna en algun grau “el que ja no recordava o el que recordava malament en una veu que és meva i que alhora ja no és la meva”.

Per descomptat, la senyora gran que escriu el llibre té una perspectiva que la joveneta no podia tenir, i té també la possibilitat de jugar amb els temps verbals, de saltar endavant i enrere i de parlar d’ella mateixa, del seu jo antic, en tercera persona, quan li és més fàcil fer-ho així, veure’s així: des de fora, des d’un futur que ja es conjuga en present.

Un sopar a Brooklyn envejat pels mitòmans literaris

“Des de fa uns anys, visc embruixat per Siri Hustvedt”, va admetre l’escriptor Miguel Ángel Hernández en un article a El Mundo que ha tornat a circular arran de la concessió a Hustvedt del premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2019. “M’agraden tots els seus llibres -diu Hernández-. M’agrada tot d’ella. Inclús el seu marit. A vegades somio que em conviden a prendre cafè a casa seva i parlem d’art i de literatura. M’expliquen els seus projectes, la conversa flueix i em diuen que em quedi a sopar”.

M’és inevitable pensar en aquell sopar a casa de Siri Hustvedt i Paul Auster que Sergi Pàmies va retratar en el relat Nova York, 1994 (notes per un conte), del llibre Cançons d’amor i de pluja, publicat per Quaderns Crema el 2013. Sílvia Lluís, aleshores dona de Sergi Pàmies, era l’editora de Hustvedt en espanyol, cosa que va propiciar una trobada que va disparar (o això ens fa creure ell) els patiments exagerats de Pàmies: “Valoro el privilegi de sopar amb dos escriptors que admiro, però també soc conscient que això no resol les meves atròfies de sociabilitat, ni la incertesa sobre l’hora de tornada ni la inquietud de saber si el taxista serà, o no, un assassí”.