La distribució dels verbs ficar i posar és un maldecap per a pares i mestres. En el llenguatge infantil (i en el d’alguns dialectes), ficar tendeix a envair clarament l’àmbit d’ús de posar. Els que vivim amb canalla sentim constantment com es fiquen una camisa, es fiquen nerviosos i fiquen un nom a un gos, per més que els corregim. És un fenomen prou general i aleatori per sospitar que respon a processos d'aprenentatge del lèxic que prioritzen un terme en detriment d'un altre. Passa, per exemple, quan diuen "Què menjarem?" volent dir "Què beurem?" El cas és que, mentre que ficar en lloc de posar és un ús del tot inadequat en l’estàndard general, i ni els semàfors ni els tímids no s’haurien de ficar vermells, no és cert que l’ús invers, el de posar en lloc de ficar, més habitual en els adults –sobretot si tiren a puritans–, sigui incorrecte. I així jo no gosaria criticar qui posa diners a la guardiola o la clau al pany, tot i que és evident que, en aquests dos casos, ficar seria més precís que posar.
De fet, si posar vol dir "fer que una cosa sigui en un lloc on no era", això també inclou fer-la entrar dins d’una altra. És per aquest motiu que al DIEC hi trobem tant posar com ficar davant diners a la guardiola o la clau al pany. Si a aquesta relació d’hiperonímia hi afegim un cert rebuig a ficar com a vulgarisme per les seves connotacions sexuals, no resulta estrany que en l’estàndard més formal sigui posar qui menja terreny a ficar. Però aquesta tendència comença a ser alarmant, per empobridora, quan afecta també les frases fetes. "Posar el nas en alguna cosa", "Posar-se on no et demanen", "Posar-se en tot", "Posar-se a la gola del llop", "No saber on posar-se", "Posar-se algú a la butxaca", "Posar-se de peus a la galleda" o "Posar-se amb algú" són totes expressions que millorarien si ens deixéssim de manies i les forméssim amb ficar, per més que alguns parlars també les diguin amb posar. I potser també seria millor que quan ens ve son no ens poséssim al llit sinó que ens hi fiquéssim, encara que en les nits tropicals que s’acosten fins i tot un llençolet ens faci nosa.
