BarcelonaAra fa un any Jon Fosse es va endur el Nobel de literatura "pel seu teatre innovador". Un any després continua sent missió impossible llegir el seu teatre en català i prou difícil també en castellà. Normal: per més Nobel que sigui, ¿qui voldria publicar-lo si no llegim teatre? És una llàstima que no ho fem. Encara és més cert que tampoc no llegim guions audiovisuals. Al capdavall, de teatre, alguns (pocs) sí que en llegeixen, perquè hi ha editorials que es dediquen a publicar-ne, però els guions ni això (tret d’alguna petita editorial molt especialitzada que publica guions de cine, com Ocho y Medio Libros de Cine). La veritat és que també és una llàstima que no llegim guions audiovisuals. Però si no llegim teatre ni cinema és perquè ens sembla que els textos pensats per ser representats exigeixen, per funcionar del tot conforme a la seva natura, que hi intervinguin més elements que la paraula escrita (l’escenografia, la llum, la música, la dicció, etcètera). Això és una idea de ganduls: demanar que algú faci la digestió de l’obra i ens en doni la seva interpretació, la seva versió, perquè al capdavall una posada en escena no és més que una sola de les moltes versions possibles, fins i tot en el cas de Beckett, que va deixar instruccions malaltissament precises sobre com s’han d’escenificar els seus textos (això, si els que n’ostenten els drets, t’hi autoritzen, que ja us dic que no és cosa fàcil).
Gandul, deia, és qui espera que li donin tot mastegat, paït, excretat. Hi pensava ara que té lloc el Festival Temporada Alta, on aquest cap de setmana veuré la doble aposta per Vània de Teatro Kamikaze i on la setmana passada vaig veure una versió lliure de La gavina, dirigida per Guillermo Cacace, amb només cinc personatges, tots ells interpretats per dones. Diria que aquesta obra és la que més vegades he vist al llarg de la meva vida (ara també es pot veure al Lliure, amb la direcció de Julio Manrique). L’he vista, per exemple, en hongarès, en català, en castellà, en lituà. Cada vegada ha sigut igual i diferent alhora. Anar a veure una obra de teatre és submergir-se en una interpretació particular de l’obra. En canvi, llegir el text de l’obra et permet ser tu mateix qui s’apropia del text per fer-ne la teva pròpia lectura. I aquesta és la gràcia. Allà on un director pot considerar que la frase "vaig de dol per la meva vida" és crucial, un altre la trobarà secundària o, en una versió lliure, fins i tot innecessària i l’ometrà. Llegir el text permet que el text ressoni en tu d’una manera total, ets tu qui crea l’escenari, el to, qui posa els èmfasis. A més, llegir el text directe és l’única manera de saber què diu el text, especialment en el cas de textos que pocs han llegit, però que tothom coneix, com Romeu i Julieta; la popularització d’un argument acaba distorsionant el text (o el que la gent creu que diu el text). Per tot això és una llàstima que no llegim teatre.
Us confesso que jo tampoc llegeixo gaire teatre. També jo soc a les files de l’exèrcit dels ganduls. El teatre m’exigeix més. He de parar atenció a qui parla perquè no tinc cap va dir ell que m’encoixini la lectura, he d’inventar unes fesomies, he de construir un escenari dins el meu cap que ningú m’ha ensenyat gaire com és (les acotacions són sovint formidablement vagues). Quan llegeixo teatre, m’he d’espolsar la mandra de sobre.
Prometo llegir dramaturgs catalans
Tot i així, m’agrada llegir Yasmina Reza perquè el seu teatre és la seva essència: els diàlegs impecables, la ironia, el tracte despietat dels personatges; hi ha tant per aprendre a cada escena. M’agrada llegir el desconegut teatre d'Agota Kristof perquè és inquietant. M’entusiasma llegir les peces de Thomas Berhnard, perquè és un autor que adoro. M’agrada llegir Ibsen abans d’anar a veure una adaptació d’una obra seva perquè llavors puc copsar tot de matisos, afegits, interpretacions i omissions, que d’altra manera m’haurien passat desapercebuts. M’agrada llegir la Medea d’Eurípides perquè llegir-lo és l’única manera de saber què és aquesta Medea, tan tergiversada per la història. Llegiré amb salivera aquests Tots ocells que acaba de sortir traduït per la Genebat. I la llista podria seguir: Shakespeare, Jarry, Beckett, Kane. Però ja ho veieu, no llegeixo dramaturgs catalans. Procuraré posar-hi remei, per exemple, amb els textos publicats per Arola Editors (on tenen de tot: Pau Miró, Jordi Casanovas, Victoria Szpunberg, i molts més) o els de Comanegra, que no queden gens curts.
Almenys, segons l’experiència amb la meva prole, veig que la lectura de teatre no ha desaparegut dels instituts. Ara ja només falta que els facin llegir alguna cosa contemporània, aviam si així no els hi fan avorrir per sempre.
