HE LLEGIT NO SÉ ON

La nit no és un lloc bonic per viure

La nit no és un lloc bonic per viure / NETFLIX Zoom

Vols venir a casa meva a parlar i fer-me companyia al llit?

“Les nits són el més difícil, no trobes?”, diu Addie Moore a Louis Waters -vidus tots dos- just després de fer-li una proposta: li diu si vol anar a casa seva a passar la nit amb ella. Per parlar. “No, sexe no. No és això, el que et demano. Em sembla que ja fa temps que vaig deixar de tenir cap desig sexual. Parlo de passar la nit. De sentir l’escalfor de l’altre al llit, fer-nos companyia. Estirar-nos junts i que et quedis a passar la nit”.

Vaig empassar-me d’un glop la novel·la Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, quan la va publicar Angle el febrer del 2017, amb una traducció d’Anna Turró Armengol. L’he reviscuda ara en imatges perquè n’he vist la versió cinematogràfica que n’ha fet Netflix, amb uns esplèndids Jane Fonda i Robert Redford com a protagonistes. Dubto que Haruf, que va morir de càncer just després de donar per acabat aquest llibre, hagués imaginat l’Addie i en Louis així de guapos -l’Addie de la novel·la es troba “massa grossa dels malucs i de la panxa”, i el Louis diu d’ell mateix que té “la panxa grossa i els braços prims com els d’un vell”-, però val a dir que la cinta fa de bon veure gràcies en part a la bellesa dels dos actors. Deuen ser el parell de vells més bells del món.

Una comunitat de veïns on ningú dorm i tothom té por

Les nits són el més difícil. De nit creixen els fantasmes. Un bon tros de l’acció de l’obra Temps salvatge, de Josep Maria Miró, que es podrà veure fins al 17 de juny a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, transcorre de matinada. “Primer hi havia llum en aquell pis; després al del professor; després al teu... també en alguns dels blocs de l’altre costat -diu la Ivana, una descarada Lolita de disset anys (magníficament interpretada per Laia Manzanares) que irromp en una comunitat de veïns amb piscina i trasbalsa la presumpta tranquil·litat col·lectiva-. Però abans que els encenguessin, en alguns pisos em miraven des de darrere els vidres amb els llums apagats. Ningú dorm aquí? No sé si és per la calor, perquè us espanta alguna cosa o perquè esteu excitats”.

Temps salvatgeens parla de les pors i dels prejudicis i del món confús que ens acull, i es pregunta amb insistència si aquest és un lloc bonic per viure. “Què es pot construir si no ens atrevim ni a mirar-nos a la cara? Si desconfiem de qui dorm al nostre llit o viu a l’altre costat de la paret?”, exclama la Raquel (Míriam Iscla) al final de la funció. Per cert, la idea de vendre els llibrets de les obres en cartell -publicats per Arola Editors- al mateix TNC per només tres euros és un encert que no em cansaria d’aplaudir.

On van a parar les rialles que callen quan la mort entra en joc?

Les nits són el més difícil, sens dubte. “A la vida li agrada anar-se’n de nit”, afirma la narradora d’ El jardín de la memoria (Galaxia Gutenberg), una novel·la de Lea Vélez, mentre es mentalitza sobre les gestions telefòniques que haurà de fer quan es mori el seu marit, afectat d’un càncer terminal. Vélez (Madrid, 1970) va optar per convertir en literatura el dolor provocat per l’agonia real de l’home que estimava. Vull suposar que escriure la pròpia història la va salvar una mica. Ha de ser estrany gestar una novel·la sobre l’amor i la vida mentre la mort juga amb cartes guanyadores.

“No sé si l’amor existeix sense el riure -diu la Lea del llibre, tan valenta sense voler-ho, tan “valenta per accident”-. Sospito que l’amor s’acaba quan s’acaben les rialles. M’intriga pensar què faré sense les rialles quan ell ja no hi sigui. Seguiré rient sola? M’hi acostumaré? Les substituiré pels plors? No crec que sigui capaç de viure de records. Això em provoca ansietat, com la nit”.

No, de cap manera: la nit no és pas un lloc bonic per viure.