L’ESCUMA DE LES LLETRES

Els nanos de Saviano

Els protagonistes de la darrera novel·la de Roberto Saviano, La banda dels nanos (Anagrama, 2017) -traduïda per Pau Vidal- són adolescents que s’atonyinen o fins i tot maten per un like a la pàgina de Facebook, que creuen que Instagram és el més important i que tenen drons. Són també una colla d’adolescents fatxendes enmig d’una societat suposadament matriarcal en què curiosament la família, la famosa família mediterrània, no existeix. Són nanos sols, insegurs, immadurs, ignorants, mentalment fluixos, però amb navalles i pistoles a la mà. Saviano ho retrata bé. Sense tanta empenta com a Gomorra, per exemple, perquè en el primer cas partia, com qui diu, d’una experiència pròpia. Aquí, no. I això es nota, però no pas en negatiu, ja que el que perd en literatura ho guanya en profunditat d’enfocament. El que tenim és un documental novel·lat, un bon reportatge. La literatura de ficció, d’ençà que Miller, Capote i més endavant Tom Wolfe ens ho van ensenyar, és capaç d’hibridar-se amb el periodisme amb grans resultats. I això Saviano, que és periodista, ho fa molt bé. Els nanos de Saviano són animetes perdudes, assassines, carn de canó, desemparades perquè, a diferència dels camorristes de generacions anteriors, els referents socials als quals es poden agafar són molt més prims, gairebé inexistents.

Els ‘ragazzi’ de Pasolini

Salvant les distàncies, Saviano fa com Pasolini a l’any 1955 amb la seva novel·la Nois de la vida : uns protagonistes adolescents de la Roma de la postguerra pertanyents gairebé al lumpen urbà de la capital que sobreviuen pels carrers com poden. En Pasolini hi ha un component líric que no trobem en Saviano per la senzilla raó que el punt de vista d’ambdós és diferent. Pasolini era poeta. I també les circumstàncies eren diferents. La situació és tan dura en Saviano que no té gens de pietat pels seus protagonistes, els quals, com que són adolescents, encara fan més pena. Entra poc en la psicologia dels personatges; els seus nanos s’expliquen pel que fan. I el que fan és el cos del reportatge que ens vol presentar l’autor magníficament des de la pena i la certesa de la manca d’expectatives de millora. I atenció, Saviano ens envia un avís bastant clar: si us voleu quedar tranquils pensant que això que us acabo d’explicar és només una història napolitana, vosaltres mateixos. Ja us ho trobareu. Bé, ja ens ho estem trobant.