Quan el futur és un bufet lliure infinit, etern i inabastable

“La vida és una successió d’esdeveniments inevitables i d’esdeveniments evitables que pel que sigue no s’han evitat, o que fins i tot s’han buscat, amb tot lo que això comporta”. Així arrenca Gina, la primera novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985), que arribarà a les llibreries el 16 d’octubre amb el segell de L’Altra Editorial en català i d’Alfaguara en castellà. Té una veu pròpia, aquesta autora: tendra, divertida, atrevida, contundent. Té, també, tota la força i l’empenta que se solen abocar a les primeres novel·les que s’escriuen en el moment just: quan ja s’ha viscut prou però encara no s’ha viscut massa.

La Gina (sí, un alter ego de Maria Climent) és una dona que empeny els dies turmentada per les pors felices -la por de prendre males decisions, la por d’estimar la persona equivocada, la por de perdre el temps, la por de decebre...- fins que li toca afrontar una por de veritat, derivada d’un diagnòstic mèdic tan inesperat com inevitable.

“Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern i morir-te et passarà però en una altra vida”. Durant l’adolescència, la narradora i protagonista de Gina pensava que la sort només depenia d’ella mateixa i estava bloquejada pel pànic de fallar: “Als dinou anys, un futur prometedor m’espantava per la possibilitat de no assolir-lo”.

La llibertat de viure sense mordasses ni lleis del silenci

D’adolescent, Najat El Hachmi -que va néixer a Beni Sidel, Marroc, el 1979 i va créixer des dels vuit anys a Vic, en una família musulmana- va entendre que s’havia d’encarar a l’islam si volia ser realment lliure. Que aquella era una religió masclista i l’havia de qüestionar si aspirava a viure com li donés la gana. En plena crisi d’identitat, va buscar dones que li parlessin de feminisme i del paper castrador de la religió, i es va espavilar com va poder per espolsar-se del damunt segles d’opressió. No va ser una lluita fàcil: als vint anys, Najat El Hachmi s’havia casat i va acabar cedint al xantatge familiar que l’obligava a tapar-se els cabells pel carrer. “Vaig dur mocador una temporada i va ser la pitjor època de la meva vida. Sentia que m’havien aniquilat com a persona, que m’havien anul·lat del tot”.

Sí, el mocador és el símbol d’un sistema sencer de discriminació masclista. Digui el que digui el fonamentalisme fashion que campa per Instagram disfressat de feminisme.

“Sort en tinc de no haver passat l’adolescència en els temps actuals”, diu avui l’escriptora Najat El Hachmi. Perquè resulta que s’ha posat de moda defensar les virtuts de l’islam fins i tot des de l’esquerra. Moltes noies joves d’origen musulmà “s’afegeixen als discursos religionitzants, s’apunten a les versions reaccionàries que volen frenar el progrés de les dones i, en nom de la pertinença identitària i l’essencialisme religiós, aixequen la veu per defensar aquells elements objectivament nefastos per a la nostra identitat”, denuncia la vigatana.

Un llibre necessari que ens empeny a prendre partit en veu alta

El Hachmi hauria pogut callar, però li ha calgut alçar la veu. I ha escrit un llibre imprescindible: Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62 en català i Destino en castellà). Un manifest que ens hauria de sacsejar a tots, també als qui ens sembla que no tenim dret a opinar sobre el tema perquè no ens afecta de primera mà. Viure és prendre partit, va dir Antonio Gramsci. I en qüestions que afecten la dignitat humana, no s’hi valen mitges tintes. Ara i aquí, diria que estem obligats a mullar-nos en contra del masclisme islamista i, doncs, a favor de la llibertat.