Merlí és una figura de la mitologia medieval -potser un fill reconegut d’un rei de Bretanya del segle V-, segles més tard rellevant en el llegendari artúric, una barreja de druida, mag, sacerdot, xaman i home dels boscos; bo i malèfic alhora. Té uns poders enormes i aconsegueix portar la gent, amb encanteris, allà on vol.

Això és el que degué fer el professor de filosofia en un institut d’ensenyament secundari, a la sèrie amb aquest mateix nom, durant la primera temporada, molt celebrada i admirada: no va ensenyar ben bé a filosofar a l’engròs, sinó que va iniciar els alumnes en les experiències i pràctiques que van escaure només a les escoles més hedonistes de la filosofia secular postplatònica.

Així sembla que es desprèn del comportament d’aquests nois i noies a la bella edat que ara, a la segona temporada, han entrat a la Facultat de Filosofia de la UB, carregats de vida i, se suposa, d’una intel·ligència encara poc visible.

Els mestres que tenen a l’ensenyament superior continuen en la tònica del personatge de Merlí, traspassat al final de la temporada passada: homes i dones que no ensenyen gairebé res, però que resulten la mar de simpàtics als estudiants -influència, encara, de la devastadora pel·lícula El club dels poetes morts - i es comuniquen mútuament, professors i estudiants, tota mena d’assumptes sentimentals, cosa del tot inaudita, i imprudent, a la vida universitària.

Els que ensenyen coses, i no precisament en un sentit filosòfic ampli, són els estudiants. Pel que s’ha vist fins avui, ho ensenyen tot: els peus, les cames, els braços, i tirant avall o amunt. Segons la perspectiva, el cul, les metes, la margarida i el pardal: ho ensenyen veritablement tot. Damunt, practiquen amb la mà, cosa estupenda i econòmica.

Els telespectadors estan la mar de contents perquè tenien por que, un cop a la universitat, s’acabés la xerinola que es va començar a propagar el curs passat. No cal patir: la sèrie promet convertir-se en res semblant a un curs de filosofia per a la gran audiència -també es pot fer, això-, i del tot semblant a un curs de sexologia i comportament emocional. S’hauria pogut situar en una facultat de lletres igual com en una d’econòmiques o de física i química (això darrer hauria estat molt adequat).

No passa res: fruirem de tot el que es pugui fruir, que ja és alguna cosa.