HE LLEGIT NO SÉ ON

El mar és un estat d’ànim

PONÇ PONS / RUTH MARIGOT Zoom

Quan cada roca era una illa i cada platja, un continent

Conta la llegenda familiar que el meu avi menorquí, que als divuit havia emigrat a Barcelona amb els seus pares i germans, es va dedicar a tastar tots els mars de la costa catalana i va arribar a la conclusió que l’aigua de les platges de Palamós era la que més s’assemblava a l’aigua de la seva illa enyorada. A partir dels anys setanta, els avis es van acostumar a allotjar-se uns pocs dies d’estiu en un hotelet palamosí a dos minuts del mar. Se’ls veia cada matí a la platja Gran: l’avi agafava l’àvia per les aixelles i, potser amb la mirada a l’horitzó i amb el cap a Menorca, li feia fer la sardineta; ella picava de peus i es deixava portar.

Quan eren nens, els germans Nadal es pensaven que el mar començava a l’Agulla de Castell i s’acabava a la cova de cap Gros: de punta a punta de la badia de la Fosca. “No era un tros de mar gaire gran, però a nosaltres ens semblava tot un món: de cada roca en fèiem una illa; de cada platja, un continent; de tota la badia, un univers sencer”, explica Rafel Nadal en el llibre Mar d’estiu. Una memòria mediterrània, publicat per Univers a la col·lecció La joie de vivr e. A mesura que abandonaven la infància, aquells nois van anar descobrint que, més enllà de Palamós, hi havia altres platges, altres penya-segats i altres pobles de pescadors.

Anys després, un dels germans Nadal -en Toni- va sortir a pescar amb dos amics i no va tornar mai a terra: va desaparèixer engolit pel mar davant del port nou de Palamós. “I allà, a les aigües de cap Gros, aquella matinada de Sant Pere de 1991, vam tancar de cop la nostra història d’amor amb la platja de la Fosca”, va escriure Rafel Nadal a Quan érem feliços (Destino, premi Josep Pla 2012). Però la prova que no era un idil·li enterrat per sempre és que la Fosca -escenari dels eterns estius d’infantesa- esquitxa inevitablement les pàgines de Mar d’estiu, al costat d’indrets mediterranis que Rafel Nadal ha recorregut amb l’Anna com ara Stromboli, Hidra, Xipre, Icària o el Portlligat de Salvador Dalí.

A mi, neta d’en Llorenç Vinent Pons (els cognoms en delaten l’origen), res no m’encomana tanta joia de viure com nedar al mar. Al de Menorca, on tinc arrels i família i records, o al de Palamós, que té algunes de les millors platges de la Costa Brava. Dins l’aigua salada experimento un benestar ancestral que no sé trobar enlloc més, ni falta que fa. Combrego amb Rafel Nadal quan diu que el Mediterrani (on, d’altra banda i per vergonya d’Europa, mor ofegada tanta gent que fuig a la recerca d’un futur) “sovint és un estat d’ànim, una necessitat, una raó de ser, una religió”. Un lloc al món.

Un illòman que vola a Manhattan sense sortir de Menorca

Com l’avi Llorenç, Ponç Pons també té Menorca com a unitat de mesura. Fins i tot, o sobretot, quan viatja a una illa tan oposada a la seva, i tan desmesurada, com Manhattan. “Vénc de molt lluny, dels Estats Units de Menorca”, va dir en un recital de poesia que va fer a Nova York el 2007. Ser illenc, observa Pons, “és com un senyal, un estigma”. D’aquella estada entre gratacels en va sortir un text que barreja reflexions en prosa i una història de Menorca en vers: un dietari que ara ha publicat Quaderns Crema amb el títol Els ullastres de Manhattan. El poeta encapçala el llibre amb una frase de Novalis que diu que el paradís està dispers per tota la terra i que cal reunir-ne els fragments escampats, però és una citació tramposa, perquè el paradís ponçponsià està sencer a Menorca. Si surt de l’illa és per trobar-la a faltar i per poder-hi tornar aviat, encara que sempre se l’emporti posada, juntament amb les lectures i els referents literaris.

“Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics -admet-, però també m’han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l’estil de vida menorquí”. I acaba versionant en tercera persona un eslògan que a ell no l’interpel·la prou: “They love New York”.