BarcelonaDesprés que el Liceu ens oferís les tres grans òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo da Ponte, Les noces de Fígaro, Così fan tutte i Don Giovanni, ara hi arribarà una de les seves últimes obres per a l’escena, de molta anomenada, La flauta màgica.

Mozart sempre va ser força sensible a la literatura que havia de musicar quan encara era viu el debat “prima la música, poi le parole”, o al revés. En el cas de les primeres tres òperes esmentades, va ser capaç de traslladar uns arguments i unes paraules dels protagonistes afegint genialitat al caràcter més elemental, però molt eficaç des del punt de vista de l’escena, del seu llibretista italià. Totes tres resulten encara avui enormement modernes: les Noces rebenten el dret de cuixa existent a les acaballes del feudalisme; Così presenta genialment allò que Marivaux havia anomenat “el joc de l’amor i de l’atzar”, i Don Giovanni condemna la frivolitat de don Joan, faldiller i cínic empedreït.

Ara faran Die Zauberflöte, que és tota una altra cosa. El llibret, del seu amic Schikaneder, vinculat com Mozart en aquell temps a la maçoneria, presenta unes mancances i unes cursileries força notables. La música és bona, perquè Mozart no va escriure ni una pàgina de mal gust. Però “la lletra” –per bé que hi ha molt poca gent que, quan va a l’òpera, s’interessi per la història que els expliquen, i fan especialment bé quan es tracta de les històries del belcantisme i del verisme, però fan malament quan es tracta d’una òpera de Richard Strauss o d’Alban Berg–, la lletra, dèiem, de La flauta màgica és tronadeta, pueril i carrinclona.

Però a això obligava formar part d’una lògia maçònica de Viena l’any 1791. Calia celebrar la bella humanitat, la caritat cristiana, el respecte als sacerdots, la fraternitat universal, i més belles paraules encara. I calia, en especial –com després passaria a Fidelio, de Beethoven–, exalçar el matrimoni heterosexual: “Mann und Weib, und Weib und Mann / reichen an die Gottheit an” (Home i dona, i dona i home, / s’alcen fins a la divinitat). Si a les tres òperes que hem vist enguany al Liceu l’amor era tractat a la manera francesa o italiana del segle XVIII, a La flauta màgica el tema és tractat massa tòpicament a la manera del perfecte matrimoni maçònic i la gran germanor de tota la humanitat. Ja té mèrit que Mozart fes una altra obra mestra amb un argument i uns textos tan xarons.