HE LLEGIT NO SÉ ON

La maledicció d’haver d’esperar

LLUCIA RAMIS / RUTH MARIGOT Zoom

El temps d’espera té un ritme estrany, passa com si no passés del tot

“Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: «No tinc temps per llegir». Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: «En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni». Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir”.

És una reflexió que fa Jaume Cabré a l’assaig El sentit de la ficció (Proa). Tothom té temps per llegir, si vol llegir: d’acord. Però de vegades vols i no pots. No dec ser l’única amb problemes per concentrar-se en la lectura, aquesta primavera del 2020. Evadir-se dins d’una novel·la equival a confinar-se dins del confinament. I sospito que el desenllaç que més ens preocupa és el de la història terrorífica (i, per desgràcia, gens fictícia) en què estem tots ficats.

El temps d’espera té un ritme diferent, va a la seva. Es fa difícil viure en plenitud les esperes, en part perquè la impaciència se’ns menja. Ara mateix el món sencer viu esperant que les coses tornin a girar, i les hores desfilen amb languidesa. S’esmunyen sense que acabem de treure’n partit. “L’espera és un estat en què el temps conté l’alè per recordar-nos la mort”, escriu l’alemanya Andrea Köhler en el llibre El temps regalat (Angle Editorial). Potser per això ens incomoda esperar, perquè durant els parèntesis -fins i tot quan no són causats per un virus letal- ens fotem de lloros contra la pròpia mortalitat.

Fer esperar, observa Köhler, és privilegi dels poderosos. Qui ens fa esperar celebra el seu poder sobre el nostre temps. “Ser condemnat a esperar és doncs una maledicció, i qui la dicta ens té el peu al coll. Algú -una persona, una institució [l’autora no esmenta la hipòtesi d’una pandèmia global]- ens imposa un ritme aliè que resulta opressiu perquè lliura el nostre temps perceptiu a un control extern. L’espera és impotent, i que no puguem alterar aquest estat nosaltres mateixos és una humiliació que ho posa tot en una situació crítica”. Una humiliació o, quan el poder recau en un microbi fins aleshores desconegut, una cura d’humilitat.

Esperem que es fongui el malson mentre ens resistim a assumir que estem desperts. Parlem de “quan això hagi passat”, però ningú sap encara si es tancarà mai el parèntesi o si les mascaretes, la desconfiança i la por s’instal·laran a casa nostra (i a fora, sobretot) amb contracte indefinit. Costa tirar endavant sense somiar un futur més lluminós, però les expectatives les carrega el més pervers dels diables. Ho va dir el poeta Robert Lowell: la llum al final del túnel la fa el tren que ve cap a nosaltres.

Un conte sobre el temps que reneix molt temps després

La modernitat, entesa com a història de la mobilitat, es pot descriure com un abreujament del temps d’espera. Una sort aparent que se’ns ha girat en contra: és perquè avui ens podem plantar de pressa en un altre racó del planeta que s’ha estès de forma imparable una malaltia que ens ha obligat a aturar-nos, a comptar morts i ha romandre confinats en una espera sense final a la vista.

Que el temps no hi ha qui l’aturi ja ho sabia Llucia Ramis el febrer del 1993, quan tenia quinze anys i va escriure un conte titulat El Petit Menjatemps. Aquella noia mallorquina fascinada amb els mecanismes dels rellotges va imaginar que una mena de pilota negra, amb quatre fileres de dents, s’amagava dins dels grans rellotges vells i es dedicava a rosegar el temps. Ara l’editorial La Galera ha publicat el relat primerenc de Ramis en format d’àlbum infantil, il·lustrat per Gabriel Salvadó. Qui havia de dir a la futura escriptora que el seu relat veuria la llum en un moment històric en què el temps segueix avançant però s’han desajustat els rellotges del món.