24/02/2021

5.000 anys de llibres i una sola humanitat

3 min
Gravat alemany del segle XIX sobre la Biblioteca d'Alexandria
Disponible en:

L’assaig d’Irene Vallejo sobre la invenció del llibre en el món antic s’ha guanyat, de ple dret, els favors del públic internacional. S’inscriu en la nòmina d’aquells textos en què, com les obres de Yuval Noah Harari, l’erudició històrica va de bracet d’una escriptura que vol seduir el lector. Ho fa amb un gran relat puntejat de curiositats, descobertes, heroïsmes i idees. I amb una visió del món que renova el vell i inesgotable humanisme, és a dir, que com van fer els savis del Renaixement primer i els il·lustrats després, ens parla de l’afany de l’individu per entendre el món i entendre els altres, sense amagar el revers de la moneda: el perill d’extraviar-se en el costat obscur de la pròpia condició.

Vallejo, formada a Saragossa i Florència, ha bastit El infinito en un junco (Siruela en castellà i Columna en català, en traducció de Núria Parés Sellarès) com un viatge literari als orígens de l’escriptura, des de la Mesopotàmia sumèria de fa més de 5.000 anys fins a la Roma imperial, saltant de la tauleta de fang al rotlle de papir, i del pergamí de pell (inventat a Pèrgam, esclar) als fulls de paper, finalment relligats i plegats. Amb incursions al present i a la literatura de tots els temps, és una història apassionant i bella sobre el sorgiment i consolidació dels llibres, amb la gran biblioteca de l’Alexandria ptolemaica com a mític far. L’autora ens diu, en essència, que els llibres, amb la seva capacitat de conservar i expandir el do de la paraula, sempre ens han brindat i ens seguiran brindant la possibilitat de ser més humans, de ser més lliures, de viure més vides. Els llibres ho contenen tot, el millor i el pitjor. Només depèn de nosaltres què triem.

En plena crisi del llibre tal com l’hem conegut des de la impremta, la de Vallejo és, malgrat aquest present ambigu, una reivindicació més optimista que nostàlgica. És un cant esperançat a la lletra manuscrita i impresa, i per extensió també a la digital, la lletra de llum. Ens mostra com el llibre va ser un invent tan genial com la roda o la cullera, una troballa col·lectiva útil (inicialment amb fins econòmics) que no ha parat d’adaptar-se a l’evolució tecnològica i a la sofisticació cultural, donant pas, amb la Grècia hel·lenística, a la filosofia i la literatura. Al contrari que Sòcrates, a qui feia por que l’escriptura anés en detriment de la llengua oral i de la memòria individual, Vallejo pensa que no ens han d’espantar els canvis: allí on hi hagi llenguatge hi haurà persones amb capacitat de pensar i d’estimar. I per si de cas, predica amb l’exemple, convertint la seva obra en un joc de carícies cap a totes les vides que han creat i salvat històries, teories, pensament i bellesa escrita.

A través de fabricants de papir, d’escribes, llibreteres, bibliotecaris, col·leccionistes, mestres, dramaturgs, pensadors, viatgers, polítics i poetes, les pàgines d’aquesta obra són una fabulosa aventura no exempta de destrucció i de censures, de vanitats i lluites de poder. És molt poc el que s’ha salvat dels orígens dels llibres. I, tanmateix, és un llegat fabulós, un fil vermell de lletres que des del passat mil·lenari ens projecta al futur. Un tresor que, com Vallejo s’encarrega de remarcar, està travessat per la cura d’humilitat de saber que formem part de l’infinit humà, una evidència (mai no ho sabrem tot, mai no en sabrem prou) que només pot anar de bracet de la tolerància i de la insaciable set de coneixement.

stats