09/07/2021

Com se li parla a un fill?I a un marit?

3 min
Silvia Hidalgo

La perillosa necessitat de jugar a ser efímera, de jugar a ser una altra

“És estrany que em casés amb l’Escriptor. És estrany ser mare, tenir una feina d’oficina i que avui, en un congrés, algú vingui a escoltar el que jo he de dir. És estrany que hagi aconseguit aquests noms majúsculs: esposa, mare, professional; que siguin els mateixos que sempre he escoltat per designar les que sí que eren esposes de veritat, mares de veritat, professionals de veritat; i és estrany que no hi hagi un altre nom diferent per a això que soc jo”.

L’estranyesa envolta la narradora de Yo, mentira, la segona novel·la de l’autora sevillana Silvia Hidalgo, editada per Tránsito. Una estranyesa que als lectors de certa edat ens resulta familiar: que alci la mà qui es trobi en l’anomenada maduresa i no hagi experimentat mai una sensació similar. Quan gairebé tothom ja és més jove que tu, quan ja només se’t consideraria massa jove en cas que et morissis, però tu encara et preguntes qui coi ets i què vols ser o fer quan siguis gran, resulta inevitable pensar que alguna cosa falla. Que la resta del món ha trobat el seu lloc al món i tu ets la rara, la marciana, la que no acabes d’encaixar enlloc.

La narradora i protagonista de la novel·la d’Hidalgo, que ronda els quaranta anys, treballava de caixera en un supermercat a mitja jornada mentre estudiava la carrera. “Mai he sigut res del tot, sempre he sigut una cosa provisional en espera de ser-ne una altra”. La reflexió i els dubtes sobre la identitat estan molt presents en aquest llibre fet de dies de cada dia, farcit d’imatges quotidianes. Tan quotidianes com els polls dels cabells, que colonitzen el cap del fill i el de la mare que el va parir. Tan quotidianes com l’anar i venir de casa a l’escola i de l’escola al parc o a l’activitat extraescolar de torn. Com tenir un amant que no estimes ni desitges pas amb bogeria, però que et permet jugar a ser efímera de tant en tant. A ser una altra.

Tota vida normal s’aguanta amb pinces i es pot arruïnar de cop 

No li passa res i li passa tot, a la protagonista de Yo, mentira. Li va passant la vida mentre ella (una dona sense nom propi: podries ser tu, o jo) es mira al mirall i intenta saber qui és realment i com s’ha de relacionar amb la gent que viu fora del seu cos. Està cansada de ser només ella mateixa. Sí, d’acord: ha fet poc o molt el que tocava, allò que dicta la pressió social. S’ha casat, té una bona feina, té un fill. Té una perfecta vida mediocre. I ara, què?

Amb una prosa neta i una primera persona que ens manté tota l’estona en el punt de vista de la protagonista, Isabel Hidalgo encomana al lector la sensació que tota vida normal s’aguanta amb pinces i que en qualsevol moment pot saltar sencera pels aires. “M’imagino observant-me a mi mateixa des d’un dels balcons i veig una dona que probablement ho ha arruïnat tot, una dona que bé podria pujar a un autobús i convertir-se en una mare sense fill, en una esposa sense marit, en una professional sense feina”.

És aquella temptació que no arriba ni tan sols a ser temptació i se sol quedar en idea, però que a tots ens ha passat pel magí algun cop: la idea de deixar plantada la vida que hem dut fins ara per encetar-ne una de nova, sense fills ni hipoteques ni lligams ni obligacions. És una idea discreta que se sap impossible però que Hidalgo aconsegueix plasmar i transmetre.

“Com se li parla a un fill?”, es pregunta la narradora en el primer capítol. I uns paràgrafs després: “Com se li parla a un marit?”. Aquí la dona sense nom ja se’ns ha ficat a la butxaca, ja ens ha obert la porta de les seves contradiccions íntimes. I ens ha obert també la porta del seu cotxe, que apareix a moltes escenes del llibre i és una mena de segona casa. Un refugi amb rodes que la protegeix dels altres d’aquella manera: sempre suposa que tots els clàxons de l’univers sonen en contra d’ella.