Després de publicar Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Tolstoi (1828-1910) travessa una crisi espiritual profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs i en les seves preocupacions socials i religioses. Però encara que decideixi abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se. En aquells anys girats d’esquena a la ficció li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx (1886), La sonata Kreutzer (1889) i Hadjí Murat (1896-1904). Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció.

A la primera de les narracions, Mort d’Ivan Ilitx, Tolstoi ens relata la situació psicològica derivada de com una malaltia terminal pot interferir en l’ésser humà i com els sentiments es tornen vulnerables en aquelles persones que envolten el malalt. La crítica de la novel·la no es fa esperar: Tolstoi abomina l’escola i les seves nefastes conseqüències. Ivan Ilitx planteja desescolaritzar la societat, desinstitucionalitzar els pensaments i els éssers humans, i proposa que l’escolarització no sigui un requisit per a l’exercici d’una professió o per a l’adquisició d’una feina. L’escola, per tant, monopolitza l’educació, però en realitat és antieducadora. En el millor dels casos proporciona instrucció, però en cap cas brinda educació. Propicia que tothom l’acabi odiant.

Contra la hipocresia dels valors burgesos

A La sonata Kreutzer, segona de les novel·les breus –editada també enguany a Flâneur amb traducció de Miquel Cabal Guarro–, Tolstoi explica la història de Pózdnyshev, el qual explica a un company de viatge els motius que el van impulsar a matar la dona. A través de la seva narració, Tolstoi carrega contra la hipocresia dels valors burgesos, un vel d’il·lusió que no tapa les pulsions ocultes i la violència subjacent en les relacions humanes. El crim del protagonista troba la seva expressió simbòlica en els acords inicials de la Sonata Kreutzer de Beethoven. La música actua com el ganivet de l’assassí: tots dos esquincen el vel de les aparences. En molts aspectes el filtre de l’autobiografia no és gens prim: Tolstoi novel·la la relació amb la seva dona, Sofia Andréievna, així com episodis reals de vida compartida. Sota la influència del naturalisme, el llibre és una anàlisi detallada d’una relació matrimonial comuna en la societat malalta en què es mouen els protagonistes, realitzada a través de la visió crítica i adolorida d’un esperit turmentat per la mediocritat i la fragilitat de la naturalesa humana. A l’epíleg, Tolstoi posa a debat l’abstinència generalitzada i descriu la castedat com un ideal que proporciona orientació, no com una norma inamovible. Des d’una posició totalment religiosa, diu que va ser l’Església i no Jesucrist qui va instituir el sagrament del matrimoni. L’amor carnal és, segons ell, un obstacle al servei de Déu.

Amb Hadjí Murat l’autor escriu una novel·la costumista que tracta sobre una guerra en què el valent protagonista –un bandoler per a alguns, un heroi per a uns altres conegut per la seva crueltat durant les guerres santes del Caucas contra la Rússia imperial– es va veure obligat a fugir dels russos per salvar la vida. Els que l’havien traït el van perseguir, hi van lluitar i el van matar. Un dels temes centrals d’aquesta novel·la és la inutilitat de la guerra. Tolstoi parla de la mort innecessària i la destrucció que provoca. Molts dels fets narrats són experiències reals de l’autor. Començant i acabant la història amb el símbol d’un card desèrtic que lluita per la vida, a través de la fortalesa del personatge principal Tolstoi reflexiona sobre temes universals com la lleialtat, la venjança, el lideratge, el determinisme i la guerra.