Com explicar Barcelona al marge de les tensions polítiques dels últims anys
BarcelonaFa unes setmanes, David Uclés va parlar al CCCB sobre Mercè Rodoreda amb tanta ignorància que, amb una clara tendència masoquista, vaig tenir curiositat per llegir La ciutat de les llums mortes, amb la qual ha guanyat el premi Nadal. Vaig haver d'aturar-me al segon capítol: no tinc edat per perdre el temps amb mala literatura, especialment quan, a més, és un intent mal dissimulat de descatalanitzar Barcelona.
A diferència d'Àngels Barceló, a mi l'experiència de llegir un estranger parlant de la meva ciutat no em va fer reconèixer-la, ans al contrari. Només podia treure'm la mala maror tornant a un passat reconeixible de debò. Així és com he acabat a les pàgines d'Estrella fugada. Sideral (Editorial Contra), la biografia sobre Aleix Vergés, escrita pel seu amic i periodista cultural Héctor Castells.
Anys noranta, plaça Joan Llongueras i les nits en què DJ Sideral punxava a la pista giratòria del Nitsa. Castells descriu molt bé què feia especial en Sideral: un músic i DJ autodidacte amb una curiositat insaciable per la música, una selecció eclèctica i difícil de classificar i, sobretot, una capacitat gairebé física per sentir el pols de la pista i intervenir-hi en el moment just.
Tinc un record d'una nit que, de vegades, em sembla un somni. Passava una molt mala època a casa i, en un moment donat, vaig deixar de ballar i em vaig quedar a un costat, mirant el local amb un sentiment d'alienació. Llavors, va començar a sonar una de les meves cançons preferides de Sade, barrejada amb la música electrònica. Vaig aixecar el cap i em va semblar que en Sideral esperava atent la meva reacció. El corrent d'empatia, reconeixement i calidesa em va permetre tornar a la pista i girar de nou en una altra d'aquelles nits que semblaven màgiques.
Tots els records d'aquella època els tinc difosos, com si els veiés a través de l'aigua. Però la sensació de llibertat i d'encaix que vaig sentir en aquell local no s'esborra. Mirant enrere, tinc la impressió que molts érem persones que no acabàvem de trobar lloc en altres espais, però allà ens reconeixíem sense saber encara posar-hi paraules. Era un món que s'assemblava al País de Mai Més. Hi havia molts nens perduts (Castells explica que molts dels amics eren literalment orfes, o amb pares absents) i, com Peter Pan, Sideral n'era el líder. Carismàtic, intuïtiu, capaç de crear un lloc on tot semblava possible i on, durant unes hores, el món de fora i dels adults deixava d'existir.
Sideral no volia créixer
Com Peter Pan, Sideral no volia créixer i deia que moriria jove. Efectivament, va morir als trenta-dos anys, just quan la neurociència avui situa el final de l'adolescència. El mite queda fixat aquí, en aquest punt suspès.
La resta de nens perduts hem hagut d'aprendre a fer-nos grans. Potser per això m'ha sorprès la mirada amb què Castells desplega la història. El llibre es va publicar quan ell ja tenia quaranta anys i es va revisar una dècada més tard, però, en canvi, ens explica aquell món com si encara en tingués vint. Com quan descriu una noia de setze anys com "otra menor que podría desatar ochocientos casos de pederastia en un segundo, mirada asiática, boca de fresa y párpados largos" (sembla que ningú, ni el 2013 ni el 2023, ho va trobar problemàtic).
O quan presenta Barcelona com si es pogués explicar al marge de les tensions polítiques que l'han travessada en els últims anys, amb un marc mental que acaba assemblant-se més al d'un David Uclés que no pas al d'un barceloní.
Potser és aquí on el País de Mai Més deixa de ser màgia i fascinació, i passa també a ser presó i malson. La mala maror, doncs, no he aconseguit foragitar-la.
