Segons el geògraf Carles Carreras, hi ha dos tipus de menorquins, "els que són com les escopinyes, que no poden viure sense estar enganxats a l’illa, als seus temps lents i als seus espais acotats; i els aventurers, que salten la mar per conèixer món, encara que no sàpiguen de navegar, per triomfar o per perdre-s’hi, o, senzillament, per respirar i per viure". Sadurní Ximénez (1853-1933) clarament és dels segons. Periodista, espia, estudiós tastaolletes, emprenedor i poliglot aventurer, la seva peripècia vital és tant atractiva com esmunyedissa. Va dur una vida erràtica i poc convencional, insòlita i intensa, de la qual ara sabem més detalls gràcies a un llibre col·lectiu editat per l’Institut d’Estudis Menorquins sota l’impuls de Miquel Àngel Limón Pons.

Josep Pla li va fer un homenot –un dels més admiratius– i Francesc Cambó, per qui va fer de negre literari, el va tenir de convidat estrella en més d’un viatge al seu iot Catalònia com a guia erudit: era un gran coneixedor de les cultures del Pròxim Orient. Casat amb l’aristòcrata russa Natàlia Turbin, a qui havia conegut en un viatge a Egipte i filla d’un militar tsarista, a l'esclatar la Revolució Russa van haver de fugir de la casa familiar a Mogilev (avui Bielorússia), que va ser saquejada i Ximénez va perdre la seva biblioteca formada per 25.000 volums.

Nascut a l’illa del Rei de Maó, el seu pare, un il·lustrat liberal que feia d’administrador civil de l’hospital de l’illa i editava diaris, provenia de Sant Sadurní d’Anoia, d’aquí el nom del nostre personatge. Amb 17 anys, Sadurní, imbuït d’inquietuds literàries i amb molts projectes al cap, ja s’havia traslladat a Madrid a estudiar. Acabava de triomfar la revolució La Gloriosa. Van ser els convulsos anys del Sexenni Democràtic, on el federalisme majoritari a Catalunya no va prosperar, i que s’acabarien amb la restauració borbònica. Els estudis els va continuar a Barcelona (més tard també es formaria a París, Berlín i Leipzig).

En poc temps, Ximénez va passar de les vel·leïtats republicanes de joventut a valedor de la monarquia, però sobretot se’n va anar a la tercera guerra carlina com a corresponsal, al final de la qual va entrar a Madrid amb les tropes liberals i Alfons XII. Ja no pararia de saltar de conflicte en conflicte, armat sempre de la seva ploma rotunda i vivaç. Va fer servir molts pseudònims i va escriure per multitud de mitjans de Madrid i Barcelona, entre ells La Vanguardia. Seixanta anys d’ofici en què sovint costa de destriar el periodista de l’home d’acció ben connectat, del savi hel·lenista i arqueòleg i del pseudodiplomàtic i implicat en primera persona en els afers que descrivia.

D’Addis Abeba a Alaska, els seus destins i teatres de guerra van portar-lo de l’Àfrica a Turquia, de Rússia a l’Àsia Menor i l’Orient Mitjà; a més, esclar, de recórrer pràcticament totes les nacions europees i fer una incursió als Estats Units d’Amèrica el 1888. Va narrar l’enfrontament de Rússia i Turquia en el dit alliberament otomà de Bulgària (1877-79), la guerra italo-etíop (1894-96) –sembla que va tenir una relació estreta amb el negus Menelik II d’Etiòpia–, la primera guerra dels Balcans (1912-13) i diversos conflictes colonials africans, en especial al Magrib: de fet, va residir un temps a Tànger, on va néixer una filla (1904) i un fill (1908), i hi va fundar el diari El África Española i un altre diari en llengua àrab.

No va parar d’anar amunt i avall, amb una curiositat insaciable i una passió no menys notable. Imperatiu i indòmit, de verb rotund i ideològicament cada cop més reaccionari, se’l pot titllar d’anticomunista, defensor del colonialisme, paneslavista i antisemita. I no obstant això, la seva modernitat com a corresponsal és indubtable: explicava el que veia, donava veu a testimonis, descrivia, es preocupava d’aconseguir imatges, es documentava, informava i interpretava. En definitiva, feia grans cròniques en què auscultava el que D’Ors, a qui havia tractat, definia com "els batecs del temps".

Traductor al castellà de Txékhov –eren amics–, ja de gran el 1927 Ximénez va abandonar la família per seguir viatjant i va residir gairebé sempre en hotels. Fins que el 1933, quan planificava retirar-se a Menorca, va morir a París atropellat per una moto. Tenia 80 anys.