ELS LLIBRES I LES COSES

Les 12.000 illes de la Mediterrània

Les 12.000 illes de la Mediterrània / GETTY Zoom

Rafel Nadal no les ha trepitjat totes, ni molt menys, però les ha trepitjat bé. Des de les Eòlies -amb Stromboli com a joia de la corona- fins a Creta i Xipre, passant per les Cíclades -Naxos!-, per Patmos, Samos -pàtria de Pitàgores-, Icària i tantes altres. Hi ha anat a la recerca de la nostra cultura clàssica comuna, com els viatgers europeus d’antany, els del grand tour. Ha trescat pels monuments, n’ha assaborit els peixos i les verdures, ha furgat en els noms i els topònims, ha olorat i admirat la natura de les coses, s’ha emmirallat en la història, ha parlat amb la gent que té memòria. És molt difícil avui dia intentar no fer de turista convencional, viatjar d’una altra manera, fugir de la postal i el col·leccionisme fotogràfic. Cal anar llegit i amb la ment oberta.

Aquesta és la manera de viatjar que Rafel Nadal, sense pedanteria, amb la naturalitat de qui conserva cada record com un tresor, plasma al llibre Mar d’estiu, una memòria mediterrània (Ed. Univers). He gaudit molt, llegint-lo. M’he sentit secretament agermanat amb la sensibilitat de l’autor. La seva Mediterrània és la meva, la nostra. La dels banys d’estiu, la de la gran literatura (els Durrell, Riba, Kavafis, Ritsos i tants d’altres), la de les ermites i els teatres que miren al mar, els ports venecians i els horts amagats, els cànons clàssics de bellesa, la salabror amarada a les arrugues de la pell, la vida lliure, esforçada i indòmita. Amb el punt just d’idealització que ens proporciona la dosi necessària per fer volar la imaginació.

De les moltes històries que conta, n’hi ha una que t’arriba directament al cor. La dels dos germans petits, un nen i una nena, que des del vaixell, al final de les vacances, de retorn a Atenes després de passar l’estiu amb els avis en un poblet perdut d’Icària, s’acomiaden. Primer, com totes les famílies, movent els braços des de popa. I al cap de força estona de no moure’s de la barana del vaixell, quan ja es veu la punta de l’illa, es treuen cada un de la butxaca un tros de mirall trencat i l’encaren al sol buscant els reflexos, fent la rateta, fins que de cop, excitats, veuen com des de mitja muntanya, d’una taca blanca que deu ser un poblet, un reflex de llum els respon. L’avi! Al cap dels anys, en Rafel i l’Anna, la seva companya de vida i de viatges, tornen a aquest poble, Karkinagri, a localitzar la família...

La Mediterrània ja ho té, això. T’atrau com un imant, t’obliga a tornar-hi i retornar-hi. Cada racó és únic i alhora et transporta als llocs que ja has tastat. És el plaer de la repetició. Igual que no et canses mai de menjar un bon arròs o de contemplar una posta de sol, tampoc et canses mai de la Mediterrània, de les seves cales, les ciutats, la gent, el passat ruïnós, el present conflictiu, inclòs el drama dels refugiats, esclar. Un drama que t’avergonyeix. Com més estimes i admires aquest mar de tots, mar de cultura i plaer, més impotència et fa sentir la negació de l’hospitalitat, aquesta cara fosca de la mar nostra.