ELS LLIBRES I LES COSES

L’home que mirava els pins i el mar

L’home que mirava els pins i el mar / GETTY Zoom

Joan Alcover (1854-1926) es veia a si mateix com l’home que mirava. Mirava i idealitzava la Mallorca perduda de la seva infantesa i, a través d’un paisatge humanitzat, es pintava a si mateix, cap endins, com Montaigne. “L’art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa”, havia dit en la seva conferència més famosa, el 1904 a l’Ateneu Barcelonès. Aquesta Mallorca mitificada i un jo poètic modern, a cavall del Modernisme i el Noucentisme, influït per autors que van de Leopardi a Schiller, o per la pintura del seu admirat amic Santiago Rusiñol, és la que ens mostra Andreu Gomila a l’assaig Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca (Edicions 3i4). Esbucat en dos sentits. En el personal (Alcover va perdre la dona i quatre fills) i en termes històrics (la Mallorca d’Alcover, on vivien unes 250.000 persones, ja no existeix, se l’ha carregat el turisme).

Amic i coetani de Miquel Costa i Llovera, l’altre gran autor de l’Escola Mallorquina, Alcover va ser un home del seu temps i el seu lloc. Políticament, tot i no deixar de ser mai fidel a l’incombustible regeneracionista paisà Antoni Maura, igual com en el camp literari va passar del castellà al català, en el polític també va acabar esdevenint l’home a l’illa del catalanisme d’ordre de Prat de la Riba, Cambó i Puig i Cadafalch. Però tot i el seu rol polític (va arribar a ser diputat a Corts amb Maura), la seva autèntica raó de ser va ser la poesia, on va trobar refugi del drama personal, i on va trobar-se a si mateix i la pàtria cultural. “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”, escriu a les Elegies de Cap al tard (1909), la seva gran obra, que arriba quan ja ha superat els 50 anys. En el pas definitiu del castellà al català hi van influir els amics Rusiñol i Carner, vinguts de Barcelona, on ell havia estudiat dret i ja havia connectat amb la Renaixença. Un canvi de llengua que també va suposar l’emergència d’aquesta nova veu íntima colpida per la dissort.

A més de destacar la modernitat d’Alcover amb el pas “del nosaltres al jo”, Gomila el veu com una figura clau sense la qual no s’entén, per exemple, Blai Bonet i que ha influït en autors com Villangómez, Llompart, Fiol, Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Ponç Pons... “Representa, en certa manera, el que va suposar Foix unes dècades més tard”, afegeix. I situa com a patrimoni paisatgístic i literari de la cultura catalana poemes com Desolació, La Balanguera, Notes de Deià, La Serra, La relíquia o Record de Sóller, amb el seu jo adolorit dins el paisatge, amb la capacitat d’observació i de llibertat, amb la voluntat indissimulada de mitificació, cada cop sentint-se més identificat amb la terra, la gent i la llengua: “Com més va, més mallorquí em torn”, escrivia el 1903, any en què per primer cop, en un homenatge a l’amic Costa i Llovera, recita La Balanguera, avui himne de Mallorca.

Però el món d’Alcover, amb la mitificada serra de Tramuntana i els pins com a metàfora d’arrelament, és un món perdut, esbucat: “Resulta irrisori comprovar, un segle més tard, el poc cas que li hem fet”. Mallorca, ¿un arbre caigut, com Alcover es descrivia a si mateix a Desolació?