ELS LLIBRES I LES COSES

“Un home que llegeix val per dos” (i una dona també)

“Un home que llegeix val per dos”
 (i una dona també) / GETTY IMAGES Zoom

Alger. Història-ficció. Ambient elèctric, com un grinyol incessant, d’una ciutat mediterrània on abans els llibres eren importants. Potser com Barcelona. Ara els llibres són un luxe escadusser, ¿només un record?, enmig del batec incessant de la vida. “Un home que llegeix val per dos”, resava el lema de la petita llibreria fundada el 1936 pel jove de vint-i-un anys Edmond Charlot, que amb el temps esdevindria un referent de les lletres franceses. Llibreter i editor, el seu establiment va ser punt de trobada d’autors com Saint-Exupéry, André Gide i Albert Camus. La llibreria es deia Les Vraies Richesses, en homenatge al llibre homònim de Jean Giono. Les nostres riqueses és el títol de la novel·la que rememora aquella aventura, escrita per l’algeriana establerta a París Kaouther Adimi i traduïda ara al català per Anna Casassas per a l’editorial Periscopi.

El carrer on passa l’acció el 2017 es diu Hamani. El 1936 era el carrer Charras. El carrer de Les Vraies Richesses. Els primers temps la llibreria de Charlot va ser un cenacle de joves talents compromesos amb la cultura. La Segona Guerra Mundial, malgrat les restriccions i la censura, malgrat que el jove llibreter fos empresonat un temps, no va aturar el paper imprès: Alger era un far de la França lliure.

El procés d’independència va ser el principi de la fi. El 1961 la llibreria va ser objecte de dos atemptats de l’OAS (Organització Armada Secreta), grup paramilitar per defensar la presència francesa a Algèria. L’any següent es proclamava la independència.

El negoci va seguir amb la cunyada de Charlot, vídua del germà de l’Edmond. Fins que als anys 90, amb l’arribada de l’islamisme al poder, la senyora Charlot va tirar la tovallola i Les Vraies Richesses es va convertir en un peculiar i rònec annex de la Biblioteca Nacional, amb el senyor Abdallah, que dorm a l’altell, al capdavant. L’Abdallah, tot i jubilar-se, no se n’ha mogut. Estima els llibres, tot i que no els llegeix. Un dia finalment el fan fora i arriba de París en Ryad, un jove enginyer que té l’encàrrec de fer net. La seva missió és llençar tot el que quedi i pintar el local per obrir-hi un negoci de venda de bunyols. “Llençar llibres? T’adones del que dius?”, li etziba l’Abdallah.

I què se’n va fer, d’Edmond Charlot? Doncs va voltar pel Mediterrani, de Turquia al Marroc, estimant els llibres. Va acabar fundant una altra petita llibreria al poble de Pesenàs, a Occitània, entre Besiers i Montpeller, on moriria cec el 2004. Però Kaouther no explica la seva història. Charlot només és un record del temps dels llibres. Sabem d’ell a través de fragments del seu dietari. El present són l’Abdallah i en Ryad. I la pizzeria del costat. I els amics del carrer Hamani, on tot comença i tot acaba. El món ha canviat.