HE LLEGIT NO SÉ ON

I ho diré malament i serà veritat

I ho diré malament i serà veritat / FRANCESC MELCION Zoom

L’aspirant a escriptor que ho llegia tot i no va arribar a fer el pas

Aquestes festes m’he fet amiga d’un professor romanès que de jove alimentava la il·lusió de ser escriptor. “Si hagués volgut escriure literatura ho hauria fet fa deu anys -explica-. Vull dir, si ho hagués volgut de veres, sense necessitat de fer cap esforç conscient, igual que vols que el teu peu faci una passa i el peu la fa”.

El meu amic diu que va ordenar a la seva ment que produís ficcions i no va passar res. No té clar si va abandonar el camí literari per falta de talent o per falta de sort (hi va ajudar, això sí, la mala recepció pública que va tenir un poema en què havia dipositat totes les esperances possibles). Qui sap si el llegir li va fer perdre l’escriure, perquè als dinou anys ja ho havia llegit tot. Ja havia llegit cada lletra que s’hagués escrit mai. Vivia per llegir, llegia fins a gairebé quedar-se cec. La literatura és encara el vici que el meu amic no ha pogut defugir i que l’acabarà destruint. Cada dia es pregunta per què no va tenir prou confiança en ell mateix per abocar-se a escriure, per esdevenir escriptor malgrat tot.

De totes les respostes a aquesta pregunta, n’hi ha una que li sembla prou versemblant: “He llegit tots els llibres i mai no he arribat a conèixer un sol autor. He sentit totes les veus, amb la nitidesa d’un esquizofrènic, però mai no m’ha parlat cap de real”. Ben mirat, no és només que el llegir li hagi fet perdre l’escriure, sinó que el llegir li ha fet perdre el viure: “Has engolit a la valenta les vides dels altres, els seus tour de force artístics que, per més captivadors que siguin, sempre formen part d’una dimensió inferior, en comparació amb la teva existència al món”.

Voler escriure sobre la vida i escriure només sobre literatura

El meu amic ha arribat a la conclusió que l’escriptura et menja la vida i el cervell com l’heroïna. Que al final d’una carrera no pots més que constatar que no has dit res sobre tu, sobre les futileses de la teva vida, i que sempre has parlat sobre una realitat que t’és aliena. Vet aquí la maledicció: “Com a escriptor t’irrealitzes amb cada llibre que escrius. Sempre vols escriure sobre la teva vida i només escrius sobre literatura”. Precisament perquè no és escriptor, ell sent que té coses a dir: “I ho diré malament i serà veritat, que és com s’hauria d’escriure tot el que paga la pena posar en paper”.

És generós, el meu amic: ens obre la porta d’un univers oníric, al·legòric, delirant, prodigiós, obsessiu, líric, hipnòtic, estrany. Fascinant. I ens deixa que hi passegem al llarg de 850 pàgines, aplegades sota el títol Solenoide, publicades per Edicions del Periscopi (en castellà, per Impedimenta) i firmades per Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956). El narrador de l’obra, traduïda al català per Antònia Escandell Tur, és potser la persona que Cartarescu hauria sigut si hagués renunciat a escriure i s’hagués conformat fent de professor. Si hagués apostat per la vida en detriment de la literatura.

Entre l’autobiografia i l’autoficció, entre el món real i el que no

“El que podia haver estat és una abstracció / que resta com a possibilitat perpètua / sols en un món d’especulació”, diu T.S. Eliot en el primer poema de Quatre quartets (Viena Edicions, traducció d’Àlex Susanna). Un món d’especulació que, a Solenoide, es desplega i ens resguarda.

La veu de la novel·la és i no és la de Cartarescu. Ho remarca Xavier Montoliu Pauli en un epíleg esplèndid: “Sembla com si Mircea Cartarescu se salti les regles i posi en joc en aquest llibre tots els recursos al llindar entre l’autobiografia novel·lada i l’autoficció, una frontera prou ambigua, a voltes ben calculada, d’altres, aparentment espontània”. Creieu-me: Solenoide et permet fugir de la vida quan sents que evadir-te’n és l’única opció.