L’escriptora aferrada a la política i a l’amor que va caure en l’oblit
Josephine Herbst (1892-1969) va ser una escriptora i periodista nord-americana que simpatitzava amb el comunisme i escrivia “novel·les proletàries”, artefactes de ficció que mesclaven art i propaganda marxista. “Una dona obstinada, decidida i irada, que s’aferrava a la política i a l’amor i escrivia, clavant cops de puny fins a l’últim moment”, en paraules de l’admirada Vivian Gornick. Es veu que als anys trenta Josephine Herbst va arribar a ser un nom equiparable als d’Ernest Hemingway i John Dos Passos. Però a la dècada dels quaranta va caure (o la van fer caure) del pedestal. La biògrafa Elinor Langer va voler rescatar la memòria d’aquella autora oblidada i en va escriure una biografia publicada el 1984. Deu ser aquest, dedueixo, el llibre que Vivian Gornick va passar a la seva mare perquè el llegís. La reacció de la mare: “Potser per a tu és interessant, però per a mi, no. Jo ja ho vaig viure, això. Què em pot aportar? No res. Tu el trobes interessant. Jo, no”.
Gornick, en lloc d’explotar de ràbia, es va armar de paciència, va envoltar l’esquena materna amb el braç esquerre i li va dir: “Mama, si no trobes interessant aquest llibre, no passa res. Ho pots dir. Però no diguis que no t’ha d’ensenyar res. Que no té res. Això no és digne de tu ni del llibre ni de mi. Ens rebaixes a tots quan dius aquestes coses”.
Hi ha 36.000 raons per deixar una novel·la a mitges
L’escena la descriu Vivian Gornick a les memòries Vincles ferotges, publicades per L’Altra Editorial amb una traducció de Josefina Caball. I a mi m’agrada la Vivian que es mossega la llengua i compta fins a deu abans d’esbroncar la seva mare, la Vivian que manté la calma i empassa saliva i mira de dir les coses de la millor manera que pot. Perquè aquesta Vivian feta prudència és capaç de deixar anar grans veritats. Perquè sí, una cosa és admetre que no trobem que un llibre sigui interessant, i una altra és afirmar que aquell llibre no és interessant. Qui és algú per dir que un llibre no té cap interès? ¿Que potser aquest algú porta incorporat al cervell un catàleg amb tots els interessos possibles que pot despertar un llibre?
Per descomptat, qualsevol persona té l’opció de deixar qualsevol llibre a mitges. És un dels deu “drets imprescriptibles” del lector enumerats per Daniel Pennac a l’assaig Com una novel·la (Empúries). Ho raona així: “Hi ha trenta-sis mil raons per abandonar una novel·la abans del final: la sensació d’haver-la llegit abans, una història que no ens enganxa, la nostra discrepància absoluta amb les tesis de l’autor, un estil que ens treu de polleguera o, al contrari, una absència d’escriptura que no compensa cap motiu per continuar... És inútil enumerar les 35.995 raons restants, entre les quals hem d’incloure la càries dental, les persecucions del nostre cap de departament o un sisme sentimental que ens petrifica el cap”.
Hauríem de procurar llegir el que és literàriament correcte
Hi ha llibres i llibres, això és així. N’hi ha que ens interessen en un primer estadi lector i para de comptar. Un fenomen que també observa Pennac: “Hi ha novel·les bones i novel·les dolentes. Sovint, les segones són les primeres que trobem en el nostre camí. Les bones i les dolentes, durant un temps, les llegim totes juntes. De la mateixa manera que no renunciem d’un dia per l’altre a les nostres lectures d’infant. I un dia, sense adonar-nos-en, els nostres desitjos ens empenyen a freqüentar les novel·les bones”.
Com deia l’enyorat Emili Teixidor, “no es tracta de llegir només el que és políticament correcte, s’ha de procurar llegir el que és literàriament correcte”.
