ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim Opinió 23/10/2020

Els dos grans errors (i el gran encert) de Josep Pla

i
Ignasi Aragay
3 min
Els dos grans errors (i el gran encert) de Josep Pla

No podria estar més d’acord amb les conclusions de l’assaig Josep Pla o la vitalitat (Pòrtic), de Xavier Febrés, guardonat amb el premi Carles Rahola d’assaig. Febrés, que porta anys navegant per l’oceànic univers planià, sintetitza així la seva visió de l’autor empordanès: creu que els seus dos grans errors van ser vendre’s a Cambó “per un plat de llenties” i “la incontinència de la grafomania” (30.000 pàgines en 47 volums d’ Obra Completa ). I alhora opina que “el gran encert va ser trobar el coratge necessari per renéixer de les cendres a la postguerra, amb una intensitat renovada i una fe militant en la llengua catalana”. Entremig, diu moltes coses més en aquest llegidor recorregut per la seva vida i obra, un text suggerent, documentat i, com feia l’admirat autor d’El quadern gris, escrit amb vocació de seduir el lector.

Cambó va marcar els anys republicans de Pla. Però fins que el 1928 ingressa al diari conservador La Veu de Catalunya procedent del progressista La Publicitat, Pla no havia estat cambonià, més aviat al contrari. Havia escrit coses així: “El senyor Cambó, com el senyor Mussolini, té l’enorme avantatge d’ésser un home amb uns principis i unes idees elàstics. Moriran amb una gran fama de polítics genials, i s’hauran passat la vida equivocant-se” (1924). És curiós com amb aquest matiner judici la va encertar de ple. Hauria d’haver confiat més en la seva intuïció abans de rendir-se als encants i els diners del líder de la Lliga, de qui aquell mateix 1928 començava a redactar una biografia per encàrrec que Borja de Riquer, el gran expert en Cambó, ha qualificat de “descarada apologia”. Pla va estar al seu servei i al seu redós els anys de la Generalitat republicana i de l’exili durant la Guerra Civil, treballant pel mecenes en favor del bàndol franquista i escrivint, per exemple, una Història de la Segona República espanyola que seria publicada en castellà el 1940 i que l’historiador Francesc Vilanova diu que és plena d’exageracions, mentides i demagògia. Amb l’inici de la dictadura, a Cambó “li cauria la bena dels ulls i potser la cara de vergonya”, apunta Febrés, i a Pla segurament també. No havien entès que Franco volia arrasar Catalunya, sense matisos.

És a partir d’aquí que comença l’encert de Pla. Tot i codirigir uns mesos La Vanguardia amb Manuel Aznar (avi de José María Aznar), ja no hi va voler escriure mai més. Tot i convertir-se en un referent de la revista dels catalans de Burgos, Destino, la seva obsessió va ser tornar a publicar en català i bastir un gran fresc sobre la Catalunya perduda. El 1940 escrivia: “ Yo soy un conservador. Yo soy un antirevolucionario. Yo quiero conservar las ilusiones y las esperanzas de mis semejantes, ya que no he podido conservar las mías ”. I tot i no desdir-se mai de l’adhesió a Cambó, va marcar-hi silenciosament distàncies. “No va voler escriure mai clarament sobre dos temes crucials de la seva vida: les dones amb qui va conviure i la Guerra Civil”, ni tampoc va explicar enlloc “els motius de la dràstica decisió de retirar-se a l’Empordà el 1939”, anota Febrés. El motiu, esclar, era pair una victòria amb amarg regust a derrota. I la sortida va ser la de sempre, l’escriptura compulsiva, ara arrapada a la terra i la memòria, amb l’objectiu de retrobar el públic i el país, cosa que va acabar convertint-lo en l’escriptor més llegit de Catalunya i en el seu millor prosista.

stats