BarcelonaQuan era petita, com passava en tantes famílies, quan anàvem amb cotxe posàvem cintes de casset de l'Eugenio. Hi havia un acudit que anava de dos nens que es troben i un li pregunta a l'altre què demanarà per Reis. "Doncs un Exin Castillo, un Scalextric, uns llàpissos Alpino..." L'altre nen li diu que ell demanarà un Tampax. Estranyat, el primer pregunta: "Un Tampax? I què és un Tampax?" "Doncs no ho sé –respon el segon nen–, però deu ser l'hòstia, perquè pots esquiar, muntar a cavall, jugar a tenis..." Ara em fa molta gràcia, però vaig trigar una mica a riure amb aquest acudit, perquè no l'entenia. No sabia què era un Tampax i, per algun motiu, no em vaig atrevir a preguntar-ho.

Fa poc, pensava que això també em va passar llegint la Mafalda. A casa meva hi havia uns quants llibres seus, d'aquells apaïsats que tenien un parell de tires per pàgina, i m'hi vaig enganxar de seguida. Sempre reia molt quan arribava a la historieta en què una senyora, amb un paquet immens de galetes, n'hi dona una al Guille i, quan la seva mare li pregunta "Què es diu?", ell mira la senyora i li respon "Roñica". El Manolito em feia gràcia perquè era igual de "roñica", la Susanita em semblava una pesada, trobava raríssim el cap del Felipe i m'encantaven les protestes de la Mafalda amb la sopa. No acabava d'entendre, però, per què tenia el món, en format de globus terraqüi, al llit, com si estigués malalt. Ni per què la tortuga que tenien a casa es deia Burocracia o la seva amiga Libertad era tan menudeta. Però van passar els anys, em vaig anar fent gran, vaig seguir amb la Mafalda, i recordo perfectament el canvi en la manera de llegir-la, la sensació que vaig tenir quan vaig començar a entendre més coses. És molt emocionant, com a lectora, aquesta experiència, i encara em veig a mi mateixa pensant, més d'una vegada, que Quino era un geni. Segur que és el mateix que deuen pensar els lectors que s'hi acosten ara, seixanta anys després del naixement de la tira. Ho heu llegit bé: efectivament, el 29 de setembre de 2024 farà seixanta anys de la primera aparició de Mafalda a la premsa argentina. És un aniversari important, i Lumen ho celebra amb diverses publicacions (que, per cert, inclouen la traducció de totes les tires al català).

L'última que ha sortit és Universo Mafalda, que recull tot tipus d'informacions i anècdotes al voltant de Quino i la seva protagonista més famosa. Parla dels personatges, de l'origen del seu odi per la sopa (que a Quino li encantava), de la importància de la ràdio i de la tele, del retrat d'època històric i social que feia... Una de les coses que explica, i que em sorprèn cada vegada que la llegeixo, és que Quino va deixar de dibuixar la Mafalda el juny de 1973. És a dir, va durar menys de deu anys. Com us podeu imaginar, li van preguntar infinitat de vegades per què no hi havia tornat, per què no feia més Mafalda. "Només és un personatge", diuen que responia ell, amb prudència i humilitat. Expliquen que Quino, que va morir el 2020, era el primer sorprès de la vigència de la seva protagonista. Malauradament, el món encara no s'ha pogut aixecar del llit, i no es preveu que ho faci aviat. D'aquí que les tires siguin encara tan actuals, però jo diria que l'èxit de la Mafalda també es deu a una altra cosa, que queda molt ben resumida en aquesta frase de Romà Gubern: "La Mafalda és, diguem-ho d'una vegada, més humana que molts éssers humans".

Nota: la frase l'he traduït del llibre. En castellà era així: "Mafalda es, digámoslo de una vez, más humana que muchos seres humanos.