BarcelonaFins no fa gaire, tot era urbà, ciutat. Les pel·lícules més estimades es deien Manhattan, El cel sobre Berlín... Avui, portar gavardina és un atavisme. Les poblacions d'àmbit rural es rebel·len violentament contra els grans centres metropolitans. Ho vam veure a França, per exemple, amb el moviment dels armilles grogues. Ara, entre les pel·lícules més aclamades hi ha Alcarràs. Ens malfiem de les ciutats perquè han deixat de fer il·lusió, de donar esperança a la gent, d'oferir oportunitats. Ens ho fa palès la cultura i ho podem veure aquest cap de setmana en la 41a edició de Comic Barcelona (anava a dir Saló del Còmic, amb el nom dels autobusos em passa el mateix). Dues de les novetats més celebrades d'enguany ens porten als pobles, però cadascuna d'una manera força diferent.

El refugi interior, l'exili íntim, de María Medem a Por culpa de una flor (Blackie Books i Apa Apa Cómics, 2023) és una qüestió, per damunt de tot, de lirisme. És un llibre de poesia. No un poemari, sinó un sol poema molt llarg, com El paradís perdut de John Milton. També s'hi parla d'una criatura caiguda. El lloc on viu la protagonista, una dona jove, correspon a un món rural on avui vol tornar (o anar) tanta gent. De fet, la història arrenca amb l'arribada d'una artista, que fa música i col·lecciona sorolls que sobreïxen al llarg del llibre, al costat de sabors i olors, i tot això ho plasma amb colors, també íntims. És un color d'interior i de solitud, amb la mateixa idiosincràsia amb què apareixen el color i la soledat en les aventures oníriques de Little Nemo (a mig camí d'aquest personatge de McCay i del llibre de María Medem hi ha la variant contracultural de Fred amb Philémon). Una flor val més que un gratacel, és més a prop de nosaltres.

Si Por culpa de una flor simbolitza un món al qual es torna (i, encara que no ho sembli, no d'una manera tan distinta de com passa a la novel·la de Santiago Lorenzo Los asquerosos, Blackie Books, 2018), al colpidor llibre de César Sebastián, Ronson (Autsaider Cómics, 2023), es troba el lloc que moltíssima gent va haver de deixar per anar-se'n a la ciutat. El protagonista, aleshores un noiet, parla d'una vida col·lectiva convertida ja en memòria. Ens aboca a un pou ple de temps i, a l'interior d'aquesta impressionant foscor, veiem com som. El seu lirisme és narratiu. La seva història està feta de petites accions i de petites paraules, ja oblidades, i ambdues són terribles i transcendentals. La ferida que s'obre en cada pàgina té una part de la que va mostrar Miguel Delibes a Las ratas, perquè és una ferida eterna. Aquí també es parla d'una olor. La de la gasolina, i és excitant i encoratjadora, com ho és al poemari Gasolina (Huacanamo, 2018, trad. Roger Wolfe), de Gregory Corso, un oblidat poeta urbà.