BarcelonaFa uns mesos vaig escriure sobre els homes-criatura a través de l'Ernest, el protagonista de Teoria del joc, d'Arià Paco. En el mateix article, vaig citar les paraules d'un altre protagonista literari, l'Eloi de la novel·la Els crits, de Víctor Recort, com una vacuna contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans: "Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".

El Miquel Bonet, un dels millors articulistes del país i que, quan ensuma feminisme, se li envigoreix encara més el Grinch que porta dins, va comentar l'article a la xarxa abans coneguda com a Twitter: "És molt suggerent aquesta teoria de Recort perquè això dels petons de bona nit és un invent de fa quatre dies". Aquesta afirmació em va quedar surant en algun racó del cervell, fins que fa poc va tornar a la superfície i llavors em vaig preguntar: realment és un invent de fa quatre dies? La resposta és que no.

Els gestos de protecció i benedicció abans d'anar a dormir són més antics que pixar dret, transversals a diferents cultures i religions, i el petó de bona nit n'és només l'expressió contemporània i laica. Per exemple, en la tradició jueva es resava abans de dormir, confiant-se a la protecció dels àngels. En l’islam es recitaven sures per demanar protecció contra els malsons i el maligne. Hindús i budistes recitaven mantres vespertins per descansar amb serenor i protegir la ment dels mals pensaments. Els primers cristians feien el senyal de la creu al front, i a l’edat mitjana es van codificar salms per protegir l'esperit durant el son. A l’Àfrica occidental i als pobles indígenes d'Amèrica del Nord només es podien explicar relats al vespre. Aquestes rondalles i cants vespertins, a la vora del foc, estaven al servei de protegir la comunitat i servien de transmissors culturals per als infants.

Un dels grans llegats de la família nuclear

Finalment, el petó de bona nit el comencem a trobar present en l'art a finals del segle XIX i principis del XX: el 1884 la pintora britànica Mary Louise Gow va titular un quadre Good night kiss, amb la imatge d'una dona fent-li un petó a un infant. En literatura, Louisa May Alcott en fa referència a Donetes (editat en català per Viena Edicions, traduït per Mar Vidal); també Marcel Proust parla dels petons de bona nit de la mare a Pel cantó de Swann, el primer volum d'A la recerca del temps perdut (en català, a Proa, traduït per Valèria Gaillard). Durant el segle XX el petó de bona nit es consolida com un ritual familiar comú i s'hi afegeix el conte d'abans d'anar a dormir. El que havia estat una tradició comunitària a la vora del foc es trasllada a l'àmbit de la intimitat domèstica, i és un dels grans llegats a la família nuclear i a la concepció moderna d'infància, ja que recull temps compartit, vincle ritualitzat i transmissió cultural. Al segle XXI, la neurociència ens confirma que la lectura compartida no és només una tradició entranyable, sinó que és essencial per enriquir les capacitats lingüístiques, la imaginació, la comprensió narrativa, l’atenció i les funcions executives dels infants.

Mentrestant, els informes PISA ens avisen del descens sostingut de la competència lectora i de la lectura per plaer entre adolescents i joves. Però aquesta crisi de lectura es pot llegir també com una crisi de transmissió cultural i de vincles. Si hi ha tants homes entestats a no deixar de ser criatures, abandonen el seu paper indispensable com a transmissors de valors, de cultura i d'afecte a les noves generacions. Així que, de nou, fem-nos nostres les paraules de l'Eloi: fem-nos grans d'una punyetera vegada i tornem els petons i els contes de bona nit que hem rebut de petits. Potser és l'única manera de salvar el país i el món.