BarcelonaEls crits, novel·la amb la qual Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat l'últim premi Documenta —compartit ex aequo amb Irene Zurrón—, comença amb un home que puja a un ascensor que és una d'aquelles "joies modernistes que l'Ajuntament ha catalogat com un bé patrimonial de la ciutat". Al pis on es dirigeix l'home, l'Eloi, l'espera el Milà, veterà presentador d'un programa de teleporqueria on havia col·laborat fa anys, el Coco, un altre company de tertúlia i el cadàver d'una noia morta, "la nena tomàquet". La història avança a dos temps: el del compte enrere per desfer-se d'aquell cos sense vida i el del record de l'últim estiu que l'Eloi va passar amb la dona i els dos fills.

La teva novel·la m'ha recordat Pulp fiction. Hi trobem tres paios vestits de marca netejant les restes d'un crim en un pis de luxe i traginant un cadàver en un maleter.

— És curiós que ho diguis: vaig passar l'adolescència obsessionat amb Quentin Tarantino. No només per les seves pel·lícules, sinó també amb ell en si: tenia l'habitació plena de pòsters seus. Quan tenia 15 anys vaig passar cinc dies al vestíbul de l'hotel Melià de Sitges per aconseguir una firma de Tarantino. Era el 2005, quan va venir com a productor de Hostel.

Te'n vas sortir?

— Sí. Quan va ser el moment, va anar tot molt de pressa. Amb Tarantino vaig deixar de ser mitòman. Mai més he demanat cap autògraf a ningú.

Així i tot, reconeixes una certa influència de Tarantino, en aquesta novel·la?

— Des de Tarantino, qualsevol maleter en un cadàver ens fa pensar en les seves pel·lícules. He de dir que a mi també em porta fins a l'inici d'Un dels nostres, de Martin Scorsese. El cinema m'agradava tant que vaig estudiar a l'Escac. Quan vaig adonar-me que per tirar endavant una pel·lícula, si és que mai ho aconseguia, podien passar tres o quatre anys, vaig començar a escriure narrativa.

Des de fa anys has combinat l'escriptura dels teus llibres amb el periodisme. També programes activitats per a la llibreria Finestres. I, com diu la teva biografia, ets pare de dos fills: la criança, per tant, et manté ocupat...

— Cada llibre que he escrit és la meva manera de captar una cosa que vull explicar ràpidament i donar-hi forma. Miro d'agafar al vol algun tema que em preocupa o que tinc molt present.

Un dels temes importants a Els crits és com, al marge de la trama criminal, l'Eloi reflexiona sobre la masculinitat. L'Eloi és un model d'home lleugerament diferent del que representen el Milà i el Coco. Tots tres van aconseguir guanyar molts diners gràcies a la tele i això, d'alguna manera, els ha envilit.

— La meva àvia tenia intuïcions molt bones. Una vegada que a la tele feien un reportatge que commemorava no sé quants anys de la mort d'Elvis Presley va dir: "¿Ves lo que trae el dinero?" És complicadíssim gestionar un patrimoni aixecat molt de pressa sense perdre el cap o anar sumant addiccions.

El trio de protagonistes de la novel·la s'emportaven dos milions i mig de pessetes cada nit per, segons llegim a Els crits, "dir el nom del porc a tota una desfilada de meuques, de quinquis, de maricons que només surten de l'armari si poden vendre'n l'exclusiva a una revista de bugaderes".

— És la xifra real que cobraven els col·laboradors de Crónicas marcianas a finals dels 90. Si hi anaven de dilluns a dijous guanyaven deu milions de pessetes a la setmana, una xifra que supera el sou anual de la majoria de la població.

Vas pensar què se n'hauria fet, d'un col·laborador com l'Eloi, vint-i-cinc anys després...

— ...i tot em portava a escriure una novel·la negra i de crims com aquesta.

El pis on el Milà ha matat una dona de 25 anys a qui coneixem com "la nena tomàquet", filla d'un torero i una bacallanera que havien omplert les revistes del cor i els programes de teleporqueria, és conegut amb el sobrenom de Tailàndia.

— Quan tancava Luz de Gas, gent com el Milà havien d'anar a algun lloc. Als anys del programa, un pis com Tailàndia era el lloc ideal per fer-hi bacanals. Ara les coses han canviat i allà dins només hi ha un paio amb una dona morta. Per resoldre el problema, truca a dos vells col·laboradors i els ofereix diners perquè l'ajudin.

La veu de l'Eloi fa aquesta advertència: "Que un home hetero t'escolti atentament és com una pràctica sexual perversa". Per què costa tant?

— És molt difícil que un home heterosexual t'escolti. Quan passa és perquè s'han donat una sèrie de preliminars i, a canvi, tu l'hauràs d'escoltar després. En trobades informals o disteses amb homes he trobat a faltar que no es vagi més al moll de l'os. Potser coneixes els problemes individuals de cadascú, però en canvi et dediques a fer vinagre dels altres o a parlar de bestieses. Les dones generen espais molt més sans de conversa i d'amistat que els homes.

Encara que l'Eloi, a mesura que es va fent gran, no es fixi en noies més joves –només es permet sentir-se atret per les que són mares–, ha heretat conductes tòxiques a través del pare i no se n'amaga.

— Diu les coses en cru. Fins i tot quan t'explica que només l'atreuen dones de la seva edat, ho fa en un to problemàtic.

Potser és herència d'haver passat de ser tertulià a columnista d'opinió d'un diari.

— Les columnes d'opinió tenen una part de fantasia i literatura. Els columnistes s'haurien de poder permetre certes llicències... Enfadar-te amb un article d'opinió és com enfadar-te amb Darth Vader.

Javier Marías aconseguia que molta gent s'enfadés.

— Potser perquè la majoria de columnes que escrivia eren masclistes i, a sobre, avorrides.

A la novel·la, l'Eloi és un pare atípic en la seva generació: s'implica molt més en la criança que els altres homes. Quan ara veu nens molt petits alienats davant la pantalla d'un telèfon se sent colpit i diu: "Avui dia no hi ha un marcador de pobresa tan obvi". Ho comparteixes?

— Sí. Quan veus un nen molt petit enganxat al mòbil no pots evitar pensar això. Fa palès que no hi ha recursos: en comptes de cantar-li una cançó, li poses la cançó al mòbil; en comptes d'explicar-li un conte, li encolomes un vídeo de YouTube. Fa pocs dies em va indignar veure una mare mirant reels d'Instagram al metro a un volum altíssim mentre tenia el fill dormint al cotxet. Quins efectes pot tenir, en la criatura, això?

"Som una versió més ornamentada, no sé si més sofisticada, dels nostres pares": digue'm alguna herència familiar que hagis intentat trencar.

— He volgut cuidar els vincles d'amistat. A casa, quan era petit em deien que si no m'interessava anar a veure una pel·li amb els amics, que no hi anés. Potser la pel·li en si no m'interessava, però em venia de gust veure-la amb aquella gent. Els meus pares formen part d'una generació que es va quedar molt tancada a casa, amb les seves dèries i problemes. Per a mi, la "família escollida" també és important.

Com portes la criança? Esteu en un bon moment, a casa?

— Estic a la tercera temporada de la sèrie de la meva vida. No és una temporada especialment dramàtica.

És una notícia esperançadora.

— Normalment, quan els mitjans parlen de criança acostumen a convidar gent que té fills d'un any. És una etapa en què es té tot força endreçat. Com més autonomia guanya un infant, més ho descol·loca tot, tant a nivell literal —la casa pot fer pena—com de coses preconcebudes. Et toca reinventar-te constantment.