BarcelonaSi sou dels que creieu que "si vols, pots", que la sort no existeix però l'esforç sí, o que no hi ha res impossible si t'ho proposes, temo que l'article d'avui no és per a vosaltres. O, de fet, potser és precisament per a vosaltres, així que, sisplau, no m'abandoneu encara. Ni a mi, ni a la Liv Strömquist, que és la que m'ha motivat a escriure. No sé si coneixeu aquesta autora de còmics sueca, una de les més reconegudes actualment a Europa, que trobo que sempre posa el dit a la llaga amb els temes que tracta. Té un estil molt personal, que m'agrada molt perquè té un sentit de l'humor que fa que llegir-la sigui amè, però alhora fa reflexions profundes, amb la seva pròpia perspectiva, però també a partir de la seva lectura de sociòlegs, pensadors o filòsofs.

Ha tornat a fer-ho al llibre que acaba de publicar, Pítia dixit (en català traduït per Ivette Miravitllas i editat per Finestres; en castellà traduït per Alba Nerea Borja i editat per Reservoir Books). El títol fa referència a l'oracle de Delfos, i és molt pertinent perquè el llibre parla de la nostra recerca de la felicitat i del benestar constants, que ens porta a confiar en experts de tot tipus. O és al revés, és perquè aquests experts ens diuen que hem de posar-nos guapos i ser sempre feliços, que ens hem obsessionat amb el tema? Per què, com diu Strömquist, ens sentim obligats a divertir-nos, o ens sentim gairebé com delinqüents quan veiem que en una foto hem quedat lletjos? Està clar que hi ha tota una indústria que treballa per fer-nos sentir desgraciats si no complim els "estàndards" que pregona la societat moderna i neoliberal en què vivim. Però qui és aquesta societat, qui són aquests experts que ens han fet creure que els necessitem per saber com viure, i que d'això n'han fet un negoci que no para de créixer?

Persones dedicades a donar consells

Strömquist recupera al llibre un episodi que va protagonitzar Meghan Markle quan encara formava part de la casa reial. En una visita a una ONG que treballava ajudant treballadores sexuals i dones víctimes de violència que patien addicció i pobresa, li van demanar ajuda per empaquetar aliments. Ella va decidir, per iniciativa pròpia, escriure missatges als plàtans, frases curtes com "Somriu" o "Treballa de valent", que Strömquist troba, com a mínim, "estranyes", tenint en compte que podien anar a parar, per exemple, a una prostituta pobra o addicta. Però, a banda d'això, Strömquist es pregunta per què Markle es va sentir obligada a donar consells, per què ho va fer i des d'on, i es fixa en diferents perfils de persones que s'hi dediquen.

Algunes són fins i tot perilloses, però han tingut molt d'èxit: entre els exemples que recopila, hi ha el de Louise Hay, una escriptora bestseller que, en un dels seus llibres, afirmava que "malalties com el càncer o la sida depenien de la manca d'autoestima i els pensaments negatius, i es podien curar posant-se davant d'un mirall i repetint l'afirmació «T'estimo» a la imatge reflectida al mirall". Un autèntic perill públic, ja us ho deia. En aquest sentit, Strömquist explica molt bé al seu còmic com els experts, gurus, influencers..., digueu-ne com vulgueu, practiquen la racionalitat i la irracionalitat alhora: d'una banda, et diuen que, si els fas cas i segueixes el que proposen, podràs controlar-ho tot: tens el control. De l'altra, també podràs aconseguir-ho si fas actes de fe, com mirar-te al mirall o creure en miracles: tot és possible! No té ni cap ni peus, i això és el que ens fa veure Liv Strömquist, amb l'ajut d'Adorno, Bauman, Illouz o Lacan, però, sobretot, amb molta lucidesa.