El penúltim escàndol (en vindran més, segur) en el món dels premis literaris espanyols l’ha protagonitzat el veredicte de la tercera edició del premi Espasa de poesia, convocat per aquest segell de nom immillorable i que fa temps que pertany al grup Planeta. El premi ha recaigut en un perfecte desconegut, el veneçolà Rafael Cabaliere. Fins aquí, cap problema. De seguida, però, va saltar la llebre: ningú no n’havia sentit a parlar mai, cap cercle literari veneçolà el coneixia i, pel que feia a la seva vida digital, que era el que destacava el veredicte, el perfil de Cabaliere era el d’algú que penjava cada dia uns pseudoversos amb vocabulari i sintaxi autoajudescos, sense cap valor mètric ni líric, i que tenia, oh sorpresa, gairebé un milió de seguidors. La sospita que són bots, és a dir, perfils falsos creats per elevar algú a la categoria de celebritat, és més que raonable. ¿Algú del departament de màrqueting d’Espasa ha estat massa creatiu? Ja fa anys que, als grans grups editorials, més que els editors hi manen uns executius amb MBAs de prestigi, lectors apassionats de la poesia que s’amaga rere les cites d’autors cèlebres amb fons negre de Facebook. En el fons, és el somni humit d’aquestes màquines d’encolar llibres: que els autors no existeixin. Com el somni de Sir Humphrey, el pèrfid cap de gabinet de Sí, Ministre, era governar després d’una explosió nuclear: sense ciutadans.

Si encara fos un poeta obscur i rebotat que hagués volgut demostrar la poca serietat del premi! Però sembla que no ens divertirem tant. Preocupada per les suspicàcies, l’editorial va publicar a correcuita un comunicat de premsa el títol del qual sí que es mereixeria ser un vers: “El ganador del Espasa no es un robot ”, acompanyat d’un vídeo on un noi explica que ell és Rafael Cabaliere i que no podrà viatjar a Espanya a recollir el premi per culpa de la pandèmia. Quin do de l’oportunitat, aquest virus! Hi ha hagut declaracions tèbies dels membres del jurat intentant espolsar-se les culpes, columnes quixotesques en defensa de l’honestedat de l’editorial escrites per autors de... oh, la mateixa editorial! I poc soroll a la premsa tradicional. Si mai algú escriu la continuació de L’edició sense editors, d’André Schiffrin, ja té títol: L’edició sense escriptors.