BarcelonaGairebé tots els llibres contenen alguna errata, és a dir, un error que se li ha escapat a l’escriptor quan teclejava el text a l’ordinador o, antigament, un error de lectura per part del caixista que componia el text, lletra per lletra, agafades d’una en una amb unes pinces, per muntar la platina que després es premsava i donava origen a la pàgina. Hi ha editorials que són prolixes en les errates, com una espanyola que no esmentarem, i n’hi ha que són molt meticuloses –la francesa Gallimard, per exemple, i quasi totes les alemanyes–: els textos, un cop impresos amb la tècnica actual de l’offset són revisats per dos o tres correctors de proves. Com que aquests correctors tenen un salari, les editorials en prescindeixen cada cop més, pensant que el text que ha enviat l’autor ja no necessita cap esmena. De fet, avui els textos originals necessiten més esmenes que mai –ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques–, atesa l’escassa preparació de molta gent en l’art d’escriure correctament.

Hi ha errates que provenen de la traducció automàtica que presenten algunes pàgines de YouTube i d’altres canals informatius. Un de portuguès, atent a aquestes traduccions –de base fonètica–, va interpretar que un candidat a la presidència del país s’entretenia molt amb les Toy Story, una pel·lícula d'animació, quan el candidat s’havia referit a l’autor rus Tolstoi, que fonèticament s’hi assembla una mica.

Hi ha hagut errates que han passat a la història, i amb raó. Una Bíblia de Londres estampada el 1634 es va equivocar en un vers del Salm núm. XIV, que diu (mig traduïm): "El boig ha dit per dintre seu: «There is no God»", afirmació que escau als bojos segons els Salms. Però un tipògraf es va oblidar del “no”, perquè li semblava inconcebible la frase: “No hi ha Déu”.

La trenta-quatrena edició de la Bíblia de Hildebrand, de l’any 1710, va ser encaixada per un que potser badava, potser era faldiller; i allà on un precepte de la llei mosaica diu: “No cometràs adulteri”, també es va oblidar del “no”, i va estampar: “Cometràs adulteri”. Van proliferar les criatures. Avui aquesta edició es ven a preu d’or, tot per una síl·laba.

També succeeix que hi ha tipògrafs més papistes que el Papa. Un que va llegir, a l’original de l’autor, “l’arpa de Noè”, no va entendre que l’error es trobava a la paraula “arpa”, que, com és sabut, havia de ser corregit per “arca”: el canvi d’una lletra i prou. I es va dir: “Home, el que tocava l’arpa no era Noé, sinó David”. I va canviar Noè per David, que ja és un canvi ben original. I qui sap les errates que poden derivar-se d’escriure “pota” quan potser es volia dir “pata”, “peta”, “pita” o una altra cosa.