HE LLEGIT NO SÉ ON

L’editorial trans on tothom voldria publicar

L’editorial trans on tothom voldria publicar / JORDI ROVIRALTA Zoom

Insultar amb punteria i altres objectius del bon editor

La llibreria barcelonina Casa Usher munta una xerrada amb els editors Jordi Herralde i Silvia Sesé, i la tribu anagramera (en la qual m’incloc, com a lectora fidel) s’ho apunta a l’agenda amb lletres de pam. Aquí ens tens, al pati del local del carrer Santaló, amb un Herralde afònic i amb més assistents que cadires. Hi veig Sergi Pàmies, Xavier Rubert de Ventós, Milena Busquets, Silvia Querini, Mònica Martín, Isabel Obiols i altres noms del gremi.

L’excusa és parlar d’on són les dones a Anagrama, però de seguida queda clar que de dones sempre n’hi ha hagut dins i fora del catàleg. Des de principis del 2017 és també una dona -Sesé- la que ocupa el càrrec de directora editorial, tot i que, veient-lo en acció, no sembla pas que Herralde s’hagi retirat del primer pla. És un ionqui de l’edició (l’expressió és d’ell) i no vol ni pot desintoxicar-se’n.

“Per analitzar el gènere d’una editorial s’ha de mirar la composició de la plantilla i la composició del catàleg -diu Herralde amb un fil de veu, mentre la seva inseparable Lali Gubern li aconsella que s’acosti més al micro-. Anagrama és masculina, és femenina, és gai, és lèsbica i sobretot és trans”. Silvia Sesé destaca que Anagrama ha descobert molt bons autors, independentment de si són homes o dones o què, i demostra que s’ha empeltat de l’esperit del segell: “Volem mantenir la capacitat d’ofendre els qui cal ofendre”. Herralde rebla: “És una tasca. Insultar amb punteria”.

S’escriu més del que es llegeix i s’escriu sense haver llegit

L’any que ve, Anagrama en farà cinquanta. Bona collita, la del 69. Per celebrar-ho, el president i fundador de l’empresa -ara manté un simbòlic 1% d’accions: el 99% són del grup Feltrinelli des del 2016- ens obsequiarà amb un altre llibre de retalls autobiogràfics, que aplegarà sobretot històries de l’editorial que va parir fa mig segle i que tan bé ha sabut alimentar, amb qualitat literària i encert comercial. En principi es titularà Un día en la vida de un editor y otras informaciones fundamentales. No hi faltarà el to irònic, la sornegueria marca de la casa.

Fa un temps vaig preguntar a Jordi Herralde si, en el cas improbable que tornés a néixer, tornaria a muntar Anagrama. “Suposo que sí, però em seria més difícil -va respondre-. I t’asseguro que no va ser gens fàcil”. Avui el mercat s’ha encongit de forma irreversible. Les noves editorials independents estan condemnades a ser microempreses, difícilment podran expandir-se com ho van fer al segle passat Lumen, Tusquets o la mateixa Anagrama. “Ara hi ha una densitat editorial tremenda, amb més títols que mai i menys lectors que mai, s’escriu molt més del que es llegeix”, afirma Herralde al pati de Casa Usher. Algú afegeix: “I s’escriu sense haver llegit”. Aquest algú és una altra Silvia: l’editora torinesa Silvia Querini, que va dirigir Lumen durant setze anys i que ara, als seixanta-tres i després de trenta-sis anys d’ofici, ha tornat com a alumna a la universitat, a estudiar-hi un màster de literatura comparada.

La lladre de llibres que tenia el secret per lligar amb qui volia

“El primer llibre que vaig robar era d’Anagrama -confessarà després Silvia Querini en petit comitè-. Portar un llibre d’Anagrama sota el braç et servia per lligar amb qui tu volies -explica-, era un filtre infal·lible”. Una altra mena de filtre és el que aspira a passar l’home del públic que va enviar un original a l’editorial fa cinc mesos i que ha gosat preguntar “humilment” si encara pot tenir esperances. Li han dit que sí, que alguna resposta rebrà, però Herralde és sincer: “Gairebé totes són negatives”.