BarcelonaHi va haver un temps que era dir “dempeus” i tothom aixecava els braços i enarborava la bandera de la llibertat. Però l’èpica és sempre passatgera, i d’aquesta aviat no en quedaran ni les cendres. Potser algú esperava que, almenys, dempeus ens ajudés a desempallegar-nos del castellanisme de peu, però tampoc. També és veritat que demanar això és com exhibir a les sales de cinema un percentatge ínfim de pel·lícules en versió catalana, i només a les quatre de la tarda, i esperar que hi vagin multituds. 

Doncs no. La manera no èpica de dir de pie és drets. De fet, drets i dempeus s’utilitzen amb sentits lleugerament diferents. Així doncs, posem per cas, no conec cap capellà que digui “poseu-vos dempeus” durant la missa (tot arribarà, suposo), perquè això sobtaria els feligresos. En canvi, per arengar la tropa, potser sí que funcionava allò de “dempeus fins a la victòria!”. És a dir, en l’ús, dempeus acostuma a tenir un sentit més figurat (i així ho recullen els diccionaris que es basen en l’ús real). 

Amb tot, l’ús de dempeus s’ha estès. Fins i tot Renfe descriu els seus trens explicant-nos quantes “places dempeus” tenen (cada dia més, a fe de Déu!). La traducció automàtica fa mal i de pie i dempeus casen d’allò més bé. Mentrestant, el drets que s’havia dit sempre va quedant arraconat. A les notícies diuen que els passatgers han d’anar dempeus i aviat colarà fins i tot sense vaselina. Però això passa sovint: quan una llengua es veu amenaçada per contacte directe amb una altra de més potent i amb més drets que cada vegada li fa més préstecs, tendeix a tancar-se en ella mateixa i a recórrer a formes que sonin més cultes per demostrar personalitat, encara que siguin les menys usuals i això l’allunyi dels parlants habituals.

Dempeus és incorrecte? No. És adequat en tots els contextos? Tampoc. Així doncs, en general, potser que potenciem més drets i intentem que no siguin només els trens els que ens mantinguin dempeus.