Barcelona"Nou orangutans maldormen a la bodega d'un vaixell. Maldormen amb gemecs i algun esgarip mentre la droga que els han injectat comença a esvair-se, també amb gestos lents limitats pels barrots de les gàbies on estan tancats. Una gàbia per a tots i aquesta nit morta per a tots". Així comença Una cançó de pluja, l'onzena novel·la de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Explica la faula vital d'una orangutana, batejada amb el nom d'Ella-Calla, des de la gàbia on l'han privada temporalment de llibertat a l'illa de Borneo i fins al bosc on pugui retrobar els seus parents.

Una cançó de pluja comença amb unes paraules de Víctor Català que diuen: "Potser sí que ho era, pecat, matar un grill, i potser pecat més gros que altres que li havien semblat pecats molt grossos".

— Penso, sense cap mena de dubte, que matar un grill és un pecat. Qualsevol animal té el mateix dret a viure que jo. És cert que a vegades s'estableix una relació de forces que fa que ens desfem d'alguns, però no és perquè hi tinguem un dret superior.

A l'epíleg admets que és la novel·la que t'ha costat més feina.

— Hi he dedicat quatre anys sencers. Quan vaig rebre el primer exemplar d'Una cançó de pluja i vaig veure que era un objecte tan menut, vaig pensar: "Oh, n'han fet un resum".

Per què vas escollir els orangutans com a protagonistes gairebé absoluts del llibre?

— La llavor de la història ve d'una visita al Zoo de Barcelona amb els meus fills quan eren petits. Els zoos no m'agraden, però no vaig tenir més remei que portar-los-hi. Va ser allà que vaig intercanviar una mirada amb un goril·la a molt poca distància. Em vaig quedar molt de temps pensant què havia vist el goril·la i si havia arribat a tenir la premissa d'un pensament en relació a mi. Això no ho sabrem mai. Hi ha una part d'inconegut dels animals que no ens és abastable. Al cap d'un temps em va caure a les mans una foto d'un orangutan mascle a dalt d'un arbre, i em va semblar que tenia una majestuositat absolutament excepcional.

Va ser aquest el punt de partida de la novel·la?

— Més o menys. Vaig pensar immediatament que aquell orangutan era el rei de Príam. La meva intenció inicial era escriure una adaptació de l'Odissea amb un orangutan fent d'Ulisses. Vaig començar a buscar analogies entre algunes de les escenes homèriques i el que jo volia fer –tenia el ciclop, les sirenes, l'incendi de Troia– i vaig anar llegint molts llibres recents sobre primats per estar al dia de les últimes investigacions sobre ells.

Però llavors hi va haver un gir de guió insospitat...

— Sí. Vaig llegir un breu que explicava, en poques ratlles, un fet real terrible, i llavors la meva novel·la va deixar d'existir per donar pas a la que he acabat escrivint.

Què en podem dir, del llibre, per no aixafar la guitarra al lector?

— Bona pregunta. Una cançó de pluja té a veure amb el maltractament d'una orangutana, Ella-Calla, una cosa impensable però que va passar de veritat.

Expliques la història en tercera persona, però sempre molt a prop d'Ella-Calla: fins i tot quan ha d'interactuar amb humans, nosaltres com a lectors empatitzem amb ella.

— Una tria que podia haver fet era escriure una novel·la documental, un true crime, però ni una cosa ni l'altra m'interessen. L'altre extrem hauria estat humanitzar els animals al màxim, a l'estil de Walt Disney. Em vaig quedar en un terme mitjà: els meus orangutans havien de mantenir l'animalitat.

Seguim el periple d'Ella-Calla durant les 150 pàgines de la novel·la: és l'única que marxa, els seus companys es queden dins les gàbies com estaquirots.

— Em va anar molt bé escollir una femella. Un mascle alfa és literàriament poc interessant...

La protagonista no triga a fugir del vaixell on està empresonada. La intel·ligència li permet anar-se'n, però també li passa factura, perquè el que trobarà a fora és pitjor del que podria esperar.

— Jo no he vist aquest punt en termes d'intel·ligència, sinó de llibertat. Saber guanyar-te la llibertat té un preu. Els altres orangutans es queden atònits, i això fa que tinguin una conclusió més tranquil·la i ràpida que la d'ella. Quan escric no m'interessen gaire les lliçons filosòfiques, poètiques i morals, però en una història així necessàriament hi són. D'això me n'he adonat quan ja tenia el llibre acabat.

Encara que la llibertat tingui un preu, ¿val la pena arriscar-se per arribar-hi?

— Ignoro si val la pena o no. És una pregunta per a la qual cadascú ha de trobar la seva pròpia resposta. Aquesta novel·la m'ha fet patir més que les altres que escrit.

Pel que li passa a la protagonista?

— En part sí, perquè Ella-Calla pateix la maldat humana. No hi ha cap altra explicació racional pel que li toca viure. El guany econòmic que aconsegueixen amb l'orangutana és ridícul. Hi ha un altre punt que m'ha fet patir, i era com aconseguia fer que aquesta maldat fos aguantable a través de la literatura. En primer lloc, per escriure-la, però també pensant en el lector, perquè pogués llegir-la. Sempre guardo totes les versions de les meves novel·les, i aquesta vegada m'he superat: n'hi ha 38.

Com va anar evolucionant la novel·la, durant les versions?

— Les primeres versions eren d'una enorme cruesa. Explicava tot el que passava a Ella-Calla. I em sentia molt malament cada vegada que revisava la novel·la. Un dia vaig pensar que el mot màgic que em podia salvar era l'el·lipsi. Gràcies a aquest recurs, no amago res del que passa a Ella-Calla, però em salvo d'haver-ho d'escriure.

La història està ambientada a Borneo. Deu ser la primera vegada que una novel·la escrita en català incorpora aquesta illa.

— Treballo sense cap estratègia. Les meves novel·les no tenen un tronc inicial, són més aviat rizomàtiques: hi ha diverses tiges que s'ajunten i acaben avançant. Borneo m'anava bé perquè és una illa i així l'orangutana té un perímetre tancat i no pot vagarejar gaire. Hauria pogut agafar goril·les, ximpanzés, bonobos o orangutans. Vaig triar aquests últims perquè no són agressius, tenen una vida social complexa i practiquen una empatia molt elaborada, sobretot les femelles.

A ella li toca rebre l'agressivitat i depravació humanes.

— Sí. Una cosa tan miserable com la que explica aquesta novel·la només pot ser real. He insistit molt a l'editorial perquè expliquin a la contracoberta que a Una cançó de pluja hi ha un fet real. Em sentiria profundament avergonyit que algú pensés que m'ho he inventat.

Per sort, no tots els humans que apareixen a la novel·la són tan malvats com els que maltracten Ella-Calla.

— Em vaig adonar que necessitava un personatge que contrarestés el mal que estava explicant. Va ser així que el personatge de la vella, que al principi era només una silueta que passava, va agafar més importància. La seva bondat és fràgil, humil, gairebé impotent. Em serveix per explicar que l'ésser humà no és dolent en si. Pot triar.

A les teves novel·les, els protagonistes acostumen a distingir-se de la societat perquè donen importància a la cultura. També Ella-Calla i els orangutans es deixen guiar per un substrat mític singular...

— És molt improbable que els orangutans tinguin una mitologia, però va ser un exercici extremadament plaent inventar-me-la. I vaig fer que entre ells es comuniquin per telepatia, i que sàpiguen cantar d'una manera especial... L'ésser humà ha pecat per simplificar en excés els comportaments animals: els consideren éssers d'instint i prou. Sabem que això és una mentida podrida. Aquesta idea ve probablement de l'Antic Testament, i al productivisme li va molt bé transmetre la idea que els animals no pateixen a les granges. Segons aquest punt de vista, hi són i prou.

En comptes de minimitzar el patiment dels animals, tu hi empatitzes tant que és inevitable pensar que fa anys que els observes i aprecies. ¿Hi va haver cap experiència fundacional que canviés el punt de vista que tenies sobre ells?

— No he estat mai pròxim d'animals. Els meus fills sí que van tenir una tortuga, però de seguida que vaig poder me la vaig emportar a un centre perquè se n'ocupessin. Aquesta tortuga em va ser útil perquè vaig adonar-me que era un animal salvatge. Si la deixaves fora de la gàbia, volia fugir, però no ho aconseguia perquè era lenta, com totes les tortugues. Una cosa que ha estat fonamental per a mi va ser fer-me vegetarià.

Fa molt que te'n vas fer?

— Sí. Uns 45 anys. El vegetarianisme m'ha obligat a pensar bastant sobre els animals, ni que sigui per resistir a tots els fums i olor i flaires que es desprenen als plats dels veïns. Ells ho troben plaent, però a mi em venen ganes de vomitar.

És més fàcil ser vegetarià ara que quan vas fer-te'n?

— Ara és molt més fàcil. Quan era jove i deia que era vegetarià molta gent em responia: "Ah, ets d'una secta?" A vegades també em deien: "Les pastanagues també pateixen". La resposta és que no pateixen, perquè no tenen sistema nerviós.

ELS VIATGES DE JOAN-LLUÍS LLUÍS

Lluís va debutar quan tenia 30 anys amb una novel·la que posava sobre la taula un dels grans tabús a França: la guerra d'Algèria. El punt de partida eren set àrabs i un cabilenc caminant per la muntanya. Són els fedaïns de la guerra, un grup d’homes units pel somni de la independència. Van amb la mula carregada d’armes i s’expliquen històries, quan un escamot de soldats francesos comandats per un jove oficial els barra el pas. "M’he adonat que el present m’avorreix molt, no tinc gens de ganes de parlar del món tal com és. No tinc ganes de fer aparèixer internet en una novel·la, quina mandra", assegurava l'autor el 2022.

Després de novel·les com Cirera (La Magrana, 1996), El crim de l'escriptor cansat (La Magrana, 1999) i assajos com Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), Lluís va donar a conèixer una història ambientada al Prats de Molló actual i impregnada del folklore local que va tenir una gran repercussió entre els lectors i va merèixer el premi Crexells. El Prats de Molló on torna la protagonista del llibre després del suïcidi de la seva mare és un poble dominat per la por i l'obediència a l'exèrcit francès, el mateix exèrcit que va apoderar-se del poble al segle XVII.

Després d'Aiguafang (La Magrana, 2008), Joan-Lluís Lluís va fer un triple salt mortal amb Les cròniques del déu coix, on va explicar la història del déu grec Hefest al llarg de trenta segles a dins d'un volcà sicilià. "Mentre llegia sobre el segle IV, una de les meves debilitats, vaig començar a pensar que els humans havien assassinat els déus, deixant-los morir de fam. Trobava, també, un lligam entre totes aquestes deïtats i els superherois de còmic del segle XX. La sensació era peculiar", admetia l'autor durant la promoció de la novel·la.

Després d’un petit pròleg ambientat a Nouméa –Nova Caledònia– el 1935, El navegant fa un salt enrere en el temps i s’instal·la a la ciutat de Perpinyà de mitjans del segle XIX. El protagonista de la història, Assiscle Xatot, té un do: és capaç de parlar amb una facilitat extraordinària qualsevol llengua amb la qual entri en contacte. Aquesta habilitat el portarà a viure un seguit d'aventures insospitades que el portaran fins a l'altra punta del món. "El navegant és una declaració d’amor a la diversitat lingüística de la humanitat", afirmava Joan-Lluís Lluís el 2016.

La penúltima novel·la de Lluís narra la vida d'una noia del segle I dC que emprèn una odissea fins als confins de l'Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s'aniran afegint més pròfugs. El seu objectiu és trobar el poeta que l'ha enamorat amb els seus versos, Ovidi, i que passa els últims anys de la vida exiliat. "Tots els personatges de la novel·la, fins i tot els més analfabets, s'alimenten de literatura –assegura l'autor–. Els humans som animals de ficció. La nostra història és la de com trobem menjar, com no morim de fred, com resistim a gent hostil... i com ens expliquem tot això".